Les migracions, problema i realitat (i 2)

Tot i que la majoria de xifres ja les vaig donar en l’article anterior, encara en queden algunes d’especial rellevància.En efecte, del total de persones empadronades a Catalunya l’1 de gener de 2022, el 63,6% eren nascudes a Catalunya; el 21,2% ho eren a l’estranger; i el 15,2% havien nascut en territoris de la resta de l’Estat espanyol. Aquestes xifres expressen una realitat que necessàriament ha tingut un impacte en els usos lingüístics de la població. De fet, només el 31,5% de la població catalana tenia el català com a llengua inicial, mentre que el 52,7% hi tenien el castellà. En la mateixa enquesta de l’Idescat trobem altres dades significatives: un 36,1% declaraven que el català era la seva llengua habitual, per al 48,6% ho era el castellà, i un 7,4% afirmaven que tenien ambdues com a llengua habitual. Sembla evident, doncs, que el fet migratori ha tingut un impacte cert sobre els usos lingüístics al nostre país. Segons un informe de l’economista Miquel Puig (Transicions: algunes mutacions de l’economia catalana en l’horitzó 2050), resulta que l’any 1900 vivien a Catalunya poc menys de dos milions de persones, i ara ja hem passat dels vuit. Aquest augment tan vertiginós de població no l’ha experimentat cap estat europeu, tot i que el dels Països Baixos s’hi acosta, i la resta queden o enrere (com ara Suïssa, Suècia, Noruega o Irlanda) o molt enrere. Ni a nivell estatal ni subestatal europeu es poden trobar casos comparables al català pel que fa a l’increment demogràfic.I encara es dona un doble fenomen simultani: la baixa natalitat a Catalunya (i a l’Europa occidental, en general) i l’alta natalitat, bàsicament a l’Àfrica subsahariana, i la necessitat per a moltes persones nascudes en aquesta zona d’emigrar degut al canvi climàtic i degut també a la voluntat de millorar les expectatives de vida. A l’informe esmentat es calcula que Catalunya necessitarà 531.000 persones actives en els propers trenta anys per a pal·liar el dèficit demogràfic intern. I això implicarà una immigració de més d’un milió de persones.

Arribats a aquest punt, cal constatar que els elements d’acollida de les dues grans migracions cap a Catalunya del segle XX s’han fet en condicions deficients, per manca de poder polític i per unes polítiques contràries al coneixement de la nostra llengua i de la nostra cultura. L’acollida en aquest primer quart del segle XXI s’ha fet en condicions lleugerament diferents però tot porta a creure que els resultats no són millors, sinó que, ai las!, en força casos són iguals o pitjors.

No tot depèn tampoc de les possibilitats d’acollida de la societat que rep persones d’altres orígens, sinó que també cal una voluntat d’adhesió per part d’aquestes persones als trets bàsics de la societat catalana, una adhesió que tampoc no s’ha donat sempre, i en alguns col·lectius, s’ha actuat de forma directa i clara en sentit contrari. Això ha propiciat l’establiment de guetos, i de societats separades per qüestió de llengua, cultura i vocació nacional. Hem construït en bona mesura un model a la francesa.

En alguns casos, i ben recentment, s’ha buscat sense treva l’afebliment dels llaços comunitaris i s’ha maldat per destruir els consensos que s’havien establert. L’objectiu era, i en part s’ha aconseguit, descohesionar la societat i atacar els trets comuns.Atès que la immigració és un fet estructural, cal veure com avançar plegats cap a una societat cohesionada que, sense que impliqui renúncia al patrimoni cultural, lingüístic i nacional comú, pugui adoptar noves modalitats d’entesa que facilitin viure junts.En aquest sentit, cal lluitar de forma decidida contra qualsevol tipus de comunitarisme i, per fer-ho, cal tenir present que l’escola ha de jugar un paper capital per tal de fer emergir elements de cohesió, que respectant les singularitats personals i col·lectives no suposin, en cap cas, un atac frontal a la història i al model de societat que fins ara hem compartit els catalans.Caldrà bona fe; treballar per cosir i recosir; aplicar la llei, i aplicar-la igual a tothom; considerar totes les persones que integren la nostra societat com a ciutadans i, per tant, subjectes de drets i deures; vetllar pel funcionament de l’ascensor social; fomentar la igualtat d’oportunitats reals, en funció dels mèrits i del treball de cadascú; i impulsar l’adhesió a la legalitat vigent i als usos i costums que hem bastit i que ens possibiliten ser una societat civilitzada, en la qual el valor de l’individu, de cada persona (del gènere i amb l’orientació sexual que sigui), sigui l’eix superior i moral sobre el qual tot pivota.