Temps de canvis

El món està confrontat a nous reptes globals que, hi hagi o no ampliacions, reclamaran canvis en les estructures i en el sistema de governança de les institucions europees.

La brutalització dels equilibris de poder; la juxtaposició entre les democràcies liberals i els imperis autoritaris de cara al control del futur i de cara al major grau d’eficàcia en diversos camps en l’actualitat; la creixent amenaça russa, des del punt de vista de la defensa; la rivalitat xinesa, en camps com ara el vehicle elèctric, els intercanvis econòmics i la possessió de terres i metalls indispensables; l’emergència de la intel·ligència artificial i les derivades respecte del concepte de realitat i veracitat; les immigracions de creixement exponencial, degudes sobretot a les desigualtats planetàries i a les guerres per l’aigua; les pandèmies; i totes les derivades de l’escalfament global, en termes de manca d’aigua, d’extensió de la sequera, de pol·lució de l’ecosistema, o de foment dels desequilibris; etc., dibuixen un mapa global diferent del que fins ara hem conegut.Aquesta transformació del món, caracteritzada especialment per la brutalització dels equilibris de poder, exigirà noves polítiques comunes en el conjunt de la Unió Europea, independentment de qualsevol estratègia d’ampliació comunitària, o en qualsevol cas hauran de ser conduïdes de forma paral·lela.Fins i tot, aquesta imprescindible reforma de les institucions, que sí o sí s’hauria de posar en marxa en el cas de futures ampliacions, és independent de la necessitat d’una integració més profunda en àmbits estratègics, com ara el de l’energia, la defensa, la sanitat, el món digital, les xarxes de subministraments i d’aprovisionaments, la indústria, la carrera espacial, la defensa dels productes agrícoles i ramaders de qualitat, etc.Europa, a l’anar-se ampliant, ha d’anar canviant també la seva natura, la seva manera de projectar-se al món i d’estar en el món. Perquè ja fa temps que els projectes de pau es van convertir en projectes de poder, pels canvis que s’operen en la correlació de forces i pels canvis geoestratègics que estan sacsejant el món. Les eventuals ampliacions han de convertir-se en elements importants de la remodelació de l’arquitectura de les institucions i dinàmiques del continent, sobretot en un context mundial tens i variable com l’actual. S’han d’agafar com a oportunitats de canvi.En l’escenari obert a escala continental, les ampliacions, però, no només cal situar-les en el marc de processos d’aprofundiment de la integració. Els diversos nivells d’incorporació, que he descrit en articles precedents, han de servir a la Unió Europea per a desplegar, adaptar i modular les seves relacions amb els estats de la resta del continent com a resposta a un món que és cada cop menys segur i més devorador.Cal que Europa sigui capaç de definir els elements d’una diferenciació exterior que la faci present en els diversos combats (culturals, defensius, ofensius, econòmics, de model social, etc.) que hi ha avui al món.En certa manera, aquesta diferenciació, entesa com a obertura, ja existeix. Per exemple, l’Espai Econòmic Europeu, dissenyat en el seu dia per Jacques Delors, permet a països no comunitaris, com ara Islàndia i Noruega, participar en el seu mercat interior. És una diferenciació exterior d’adhesió a determinades estructures, com seria també el cas de la Confederació Helvètica, que té diversos acords bilaterals amb la Unió sobre temes diversos. O Turquia, amb qui la Comissió no vol parlar d’integració, però té un acord en matèria de duanes, que és susceptible d’expansió. O els acords amb els tres actuals candidats a una nova ampliació (Ucraïna, Moldàvia i Geòrgia) que gaudeixen d’acords de lliure comerç d’un abast ampli i profund. O programes com ara l’Erasmus i l’Horizon que també són accessibles a estats que no formen part de la Unió ni tenen la més mínima intenció de formar-ne.Aquesta és una manera que té la Unió Europea d’estar present en altres territoris, amb les seves idees i instruments, per a pesar en les noves realitats mundials. Es tracta de diferents graus d’associació, a vegades molt estrets, i que permeten anar consolidant i estenent la influència de les institucions comunitàries a la resta del continent i a escala global. Potser massa tímid, però efectiu i segur, perquè no hi ha hagut passos enrere en cap d’aquestes col·laboracions diferenciades.