No s’hi val a badar!

He publicat ja set articles sobre el tema de l’ampliació a nous estats membres i sobre els mecanismes d’aprofundiment democràtic de les estructures que donen cos a la Unió Europea. Es tracta, tal com és la meva voluntat des de l’inici, d’articles sobre el moment present, però no lligats amb l’estricta actualitat del moment, ni tenen com a objectiu immiscir-se en la refrega més immediata.

Però parlant d’Europa i de la Unió Europea no podem obviar que el proper 9 de juny estem cridats a les urnes per triar els nostres representants al Parlament Europeu. Unes eleccions que tenen lloc cada cinc anys, i que, en part, condicionen el futur polític, cultural, econòmic, social, defensiu i organitzatiu d’una bona part del nostre continent. I, com en qualsevol altra elecció, no s’hi val a badar.El 2019 la participació en el conjunt de l’Estat espanyol fou del 60,7%, en bona part perquè es va fer coincidir el dia de votació de les eleccions al Parlament Europeu amb el dia de votacions de les eleccions municipals, mentre que en el conjunt de la Unió fou només del 50,7%, tot i així superior a la del 2014.

Aquest any, que estaran soles al calendari electoral, i després d’eleccions quasi seguides als Parlaments de la comunitat autònoma basca i de Catalunya, tot fa presagiar que el nivell de participació baixarà.

Per què hi ha aquest grau de desafecció amb les eleccions al Parlament Europeu? Doncs probablement perquè els ciutadans perceben com a llunyanes les institucions europees, o perquè consideren que els dèficits democràtics, pel que fa al control i impuls de l’acció de la Comissió o del Consell, són força elevats, o perquè hi ha un cansament de campanyes electorals reiterades, o perquè els ideals europeus són poc coneguts o són considerats inexistents, o perquè es considera que la burocràcia comunitària és més un fre que un accelerador, o perquè.. (i aquí cadascú pot posar allò que més li escaigui).Sigui com sigui, la baixa participació disminueix el preu electoral dels escons, i tendeix a afavorir les posicions més minoritàries, normalment les més radicalitzades. No es tracta d’una regla universal, però és allò que s’intueix des del sentit comú i des de la pràctica electoral.

Per diverses causes, Europa, que està conformada en bona part per societats envellides, conservadores i porugues, sembla tendir cap a donar una major presència als partits que representen ideologies d’extrema dreta, és a dir, ideologies excloents, ofensives i estatalment identitàries.Les darreres previsions indiquen que el conglomerat d’extrema dreta, o d’extremes dretes, pot convertir-se en la tercera força de l’hemicicle a Brussel·les i a Estrasburg i que pot estar proper als dos-cents escons. Un fet que faria molt difícil la convivència i l’assoliment de quòrums i d’acords en les instàncies parlamentàries europees i que condicionaria molt el futur del continent. Al meu entendre, en la mala direcció.

Els fonaments de l’Europa comunitària estan en la civilització judeocristiana que ha conformat la nostra manera de pensar, la nostra manera de ser i la nostra manera d’estar en el món. Són segles d’una tasca contínua, i en zig-zag, que ha permès que s’hagi trencat el lligam entre política i religió, que ha fet possible avançar en el reconeixement de drets individuals, que ha procurat (no sempre amb èxit) l’encaix de les minories, que ha dotat d’estabilitat i de pau (darrerament amb fracassos sonats) el nostre continent, que ha servit d’escut i d’argumentari contra tota mena de totalitarismes, ja siguin el nazi-feixista o el comunista, que havia servit per fer disminuir les desigualtats i per fer funcionar l’ascensor social, gràcies a sistemes de protecció social únics al món.

Tot aquest arsenal protector de llibertats i de drets, ara hi ha molts europeus que el senten amenaçat per una immigració que consideren massiva, per una demografia adversa, per uns polítics que no s’ocupen dels seus propis problemes.És molt difícil lluitar contra percepcions. Aquestes percepcions estan en l’ambient, però això no vol dir que siguin justes ni certes ni que algú plantegi solucions reals als reptes plantejats. N’hi ha que prefereixen presentar solucions simples a temes complexos, que prefereixen buscar bocs expiatoris (d’ètnia, religió o grup) abans que reflexionar sobre les responsabilitats individuals, que prefereixen el traç gruixut al fi, que són profetes de catàstrofes en lloc de propulsors d’activitat i de vida. Deslliureu-vos d’aquests apocalíptics, d’aquests apòstols del blanc i negre, d’aquests impulsors de divisions.

Europa necessita, com qualsevol altra criatura, aire fresc, compromís en la seva construcció, ganes de compartir, de valorar els seus èxits i d’encarar els seus reptes. Diumenge dia 9 podem situar-nos al cantó de la foscor o de la llum. No s’hi val a badar, aportem llum a la foscor!