Nous formats

Superades ja les eleccions al Parlament Europeu, amb el resultat que tots sabem, reprenc el fil de les meves consideracions sobre l’ampliació i l’aprofundiment de les institucions de la Unió Europea. Sabent que ara tot és més incert que la setmana passada...

Tot fa pensar que l’ampliació cap als tres estats candidats i cap a altres estats dels Balcans occidentals va per llarg, el recorregut probablement serà superior a deu anys. I els processos seran molt diferents en el temps: des de Kosovo (que continua sense ser reconegut per l’Estat espanyol per motius fàcils de deduir i democràticament incomprensibles) fins a Montenegro, que ja té oberts tots els capítols del tractat d’adhesió.Creure que aquesta ampliació, que aquesta entrada massiva d’estats, estarà acabada l’any 2030 és poc realista. Probablement es tornarà a optar per una entrada esglaonada dels diferents candidats, en funció del seu grau d’alineament amb les polítiques comunitàries i amb els interessos de la mateixa Unió Europea. Es tractarà d’adhesions graduals, marcades per etapes, que aniran mostrant un nivell diferent d’integració comunitària. Probablement s’innovarà amb un sistema que no comportarà l’adhesió completa, sinó que s’aniran obrint progressivament les portes pressupostàries europees i la participació en les institucions.Però roman obert el tema de l’existència d’estructures comunes al marge de les comunitàries. Quin paper cal pensar per a estats tan poderosos com ara el Regne Unit, Turquia, Suïssa o Noruega, amb qui compartim en la majoria dels casos estructures de defensa o espais econòmics?La resposta és un nou acord polític, la Comunitat Política Europea (CPE), que des de l’any 2022 fa dues reunions a l’any, i en què els caps d’estat i de govern de tots els estats integrants participen en termes d’igualtat, siguin o no membres de la Unió, i sigui quina sigui la seva mida, perquè hi participen, per exemple, Andorra, Mònaco o Liechtenstein.En total, aquesta nova estructura reuneix quaranta-set estats d’allò que podríem denominar “la Gran Europa”, tal com la va definir Jacques Delors. Es tracta d’un fòrum de debat estratègic sobre la resolució de diferències regionals i de reflexió sobre l’Europa del futur. I l’objectiu també és clar: forjar una consciència de pertinença a una comunitat d’interessos inherents a una geografia compartida, i expressar el rebuig al grimpant imperialisme rus.La voluntat és, doncs, la d’afirmar el lloc d’Europa en un món multipolar. Ara bé, la creació d’aquesta estructura, que és, d’altra banda, molt feble i inestable per ara, podria deixar entreveure un cert esgotament de la Unió Europea com a marc adequat per respondre als desafiaments continentals en temps de canvis.En processos concèntrics, la Unió Europea continuaria sent la peça central de la integració continental, però el monopoli d’aquests processos d’integració l’hauria perdut.  A més, sembla imparable l’establiment creixent d’acords polítics de veïnatge en funció de trajectòries històriques comunes (com seria el cas del Benelux) o en funció d’interessos ideològics (com seria el cas del Visegrad: Hongria, Polònia, la República Txeca i Eslovàquia), tot i que en aquest darrer cas els interessos es podrien modificar ràpidament.També veurem en un futur no llunyà l’establiment d’acords de cooperació, en què podrem trobar estats membres no comunitaris, com ja va ser el cas, en els seus inicis, de l’acord de l’espai Schengen. O acords de caràcter financer, com el Mecanisme Europeu d’Estabilitat, o com l’ajuda militar a Ucraïna, a través del Fons Europeu per a la Pau, un instrument financer creat el 2021 al marge del pressupost comunitari, però en el marc de la Unió Europea. La resposta urgent a crisis troba així el seu mecanisme per escapolir-se dels enutjosos procediments i dels obstacles jurídics que poden posar els buròcrates de Brussel·les.Les preguntes surten soles: s’han tornat massa rígides les estructures comunitàries? Això serà l’ocasió perquè cada estat membre explori noves fórmules de relació amb tercers? És massa pesada, burocràtica i centralitzada la gestió de les polítiques i estructures de la Unió Europea? Estem en camí de conèixer nous formats de construcció europea al marge de la Unió? Un pilar europeu de l’OTAN es convertiria en un nou pilar de la construcció europea? La tot just creada cooperació estructurada permanent en matèria de defensa (on s’integren deu estats, entre els quals França i el Regne Unit) i que té per objectiu millorar la cooperació operativa entre un nombre limitat de forces armades seria un exemple d’aquests nous formats que van apareixent?