Ampliacions i geoestratègia

Les noves ampliacions cap a Ucraïna, Moldàvia, Geòrgia i els sis estats dels Balcans occidentals estan ja a l’ordre del dia i fan retornar velles esperances i preocupacions en relació amb els anteriors processos d’ampliació en el si de la Unió Europea.

I tornen, en una espècie de déjà vu, els eterns debats sobre si cal fer canvis en els Tractats abans d’admetre nous membres o sobre si els estats candidats han de ser o sentir-se ostatges del problemàtic procés de reforma institucional comunitària, com a forma per a no avançar en el seu procés d’integració.Fa trenta anys ja hi va haver els mateixos debats quan es va decidir, per raons geoestratègiques i polítiques, la integració d’estats de l’Europa central i oriental: Polònia, Lituània, Letònia, Eslovènia, la República Txeca, Eslovàquia i Hongria (l’any 2004); Malta, Romania i Bulgària (l’any 2007), i Croàcia (l’any 2013), de manera que la Unió Europea va experimentar en aquell curt període de temps l’ampliació més gran de la seva història, fins avui.Les noves ampliacions previstes, altre cop a l’Est del continent, definiran el futur del continent i el futur de la mateixa Unió.La invasió russa a gran escala d’Ucraïna ha obligat la Unió Europea a pensar i a actuar estratègicament. I això no és fàcil per a institucions fortament burocratitzades, com ho és la Unió. Una Unió que no disposa d’exèrcit propi i que té un minúscul servei diplomàtic sovint paralitzat per les disputes entre els estats membres, que cada cop actuen més entotsolats i més egoistament.Però també és cert que cada cop que Europa és sacsejada per un terratrèmol geopolític, la Unió Europea està a l’altura de les circumstàncies i emprèn un camí estratègic tot recorrent a l’eina més potent que té per a estabilitzar l’entorn exterior: les ampliacions comunitàries.Això ja fou així a la dècada de 1970, quan la caiguda dels darrers vestigis del feixisme a Europa (Grècia, Portugal i Espanya), i va tornar a passar després de la caiguda del comunisme, a partir de 1989. En ambdós casos, l’ampliació es va adaptar hàbilment per a cimentar el canvi ideològic, detenir els conflictes en curs (o eliminar els probables) i estimular el desenvolupament econòmic. Ara bé, la Unió Europea no ha fet mai amb entusiasme aquestes ampliacions, perquè els estats i els buròcrates de Brussel·les saben que noves incorporacions a aquest club d’estats acostuma a comportar noves preocupacions i noves prioritats que cal negociar entre els membres d’un club cada cop més gran, però més gran també en diversitat i heterogeneïtats.Les ampliacions són, normalment, la resposta a uns determinats esdeveniments que no han deixat altra opció als estats membres que engolir i prémer les dents. Però tots sabem que si Putin s’apodera d’Ucraïna, Moldàvia i Geòrgia, es crearà una amenaça mortal per a diversos estats membres de la Unió, i, eventualment, per al conjunt de la Unió.L’entrada dels tres estats esmentats (i dels sis dels Balcans occidentals) es fa per evitar una apropiació russa (de la Rússia imperial renascuda), però també per a crear condicions que afavoreixin el creixement (econòmic, social i mediambiental), la democràcia i la pau.També és cert, però, que en les ampliacions (com seria el cas de Turquia) no sempre preval la lògica geoestratègica. Turquia avui dia copeja per sobre de les seves possibilitats en afers internacionals, mentre que la Unió Europea ho fa per sota de les pròpies. Aquest desequilibri comporta que en qüestions com Israel-Hamas, Rússia-Ucraïna o la immigració procedent d’Àsia, Turquia decideixi al marge de la Unió Europea. De fet, en el cas de la immigració, la Unió es troba sotmesa a allò que vulgui i com vulgui Erdogan amb relació al tracte que va segellar amb la cancellera Merkel el 2016. Tampoc no és gaire segur que Erdogan jugui realment la carta de l’adhesió a la Unió, perquè això hauria de comportar eliminar, o limitar, les temptacions autocràtiques i hauria d’estimular les causes liberals.En definitiva, les ampliacions sempre han respost a raons econòmiques i culturals, però s’han acabat guiant per la lògica geoestratègica. Les successives ampliacions (i no serà diferent en les que venen) han redissenyat el mapa polític d’Europa. Però, ¿com serà la nova Europa després de la propera ronda d’ampliacions?