Els valors democràtics a Europa

Escriu Lluís Calvo, encertadament, en el seu llibre El segrest de la política, que “la democràcia es basa, precisament, en el contrast incessant de parers i en la possibilitat, sempre present, de canviar de punt de vista i de visió, gràcies a l’enriquiment que suposa el debat públic”. Aquest contrast incessant de parers es dona encara a les societats europees? Creiem en la possibilitat de canviar de punt de vista i de visió, o ens tanquem en l’entotsolament i en l’encastellament? Volem enriquir-nos gràcies al debat públic o hem optat pels monòlegs dels “nostres”?

Potser caldria començar constatant que, malauradament, les societats modernes s’han convertit en una fàbrica de desinformació. De manera que les anomenades “fake news” s’han convertit en una eina essencial del poder o de la conquesta o manteniment del poder (per limitat que pugui ser). Es tracta de manipulacions que representen tota una filosofia de com s’entén el poder avui en dia, quan sembla que mentir ha esdevingut un “valor” democràtic. Hom podria dir que en molts estats s’està estimulant viure com es menteix, per a mentir com es viu. I no només en l’àmbit polític...Què en quedarà dels valors democràtics si la veritat no compta per a res? S’adaptarà l’administració de justícia a una veritat impostada? I dic impostada, perquè pot succeir que al canviar les concentracions de poder, també canviïn, previsiblement, els criteris de veritat i, amb ells, la forma d’impartir justícia. A les dictadures, de qualsevol signe, la mentida basada en la ideologia és el pa que s’hi dona. Però el contornament de la veritat porta al declivi de les idees i de les estructures democràtiques, que s’acaben transmutant en populismes que amaguen amb mentides les seves veritables intencions.

Aquesta fallida de les democràcies occidentals la podem apreciar quan veiem desplaçaments anticonstitucionals de governs democràticament elegits que empren la força mitjançant actes legitimats per a casos d’excepció; o quan s’arriba al poder mitjançant l’ús d’esquemes predemocràtics per a iniciar canvis profunds en l’estructura social o en la majoria de les institucions; o quan s’estableixen règims autoritaris gràcies a la complicitat de forces socials que exclouen els actors polítics democràtics; o quan s’arriba al poder mitjançant posicions deslleials ben organitzades socialment amb l’objectiu de crear un nou ordre polític i social; o quan, finalment, si no es té èxit en la presa del poder es du a terme una lluita permanent de cara a l’afebliment del poder democràticament constituït.Aquests cinc mètodes per a provocar l’afebliment o la fallida dels sistemes democràtics es donen en molts estats d’això que se’n diu en vies de desenvolupament, però també en podem trobar exemples a Europa. I no exemples llunyans, sinó exemples ben actuals, que cadascú visualitzarà.Potser tot sigui degut a l’absència d’horitzons col·lectius, a la dilució d’un destí comú lliurement establert en una simple addició de futurs individuals, o perquè existeix una angoixa existencial sorda i difusa. O potser també sigui degut a què l’esgarip domina sobre la reflexió, el crit sobre l’assossegament, la invectiva sobre la paraula serena, l’opinió sobre el pensament.

Ens caldrà coratge per a encarar aquests temes i per a defensar els valors democràtics al Vell Continent. Tot i que és precisament la manca de coratge el que va sorprendre més Alexander Solzhenitsyn quan va poder sortir del gulag soviètic i exiliar-se a Occident. Segons ell, en un discurs pronunciat el ja llunyà 1978, “els funcionaris polítics i intel·lectuals manifesten aquest declivi del coratge, aquesta feblesa, aquesta irresolució en els seus actes, en els seus discursos, i encara més en les consideracions teòriques que expressen de forma complaent, per a provar que aquesta manera d’actuar, que basa la política d’un Estat en la covardia i el servilisme, és pragmàtica, racional i justificada, i això és així en qualsevol altura intel·lectual o fins i tot moral en què hom se situï”. 

Ens caldrà anar al cor dels problemes, rebutjant sensacionalismes i giragonses que voldrien convertir les situacions complexes en simples, i que voldrien fer adoptar solucions senzilles per a problemes complexos. És pel pendent de la superficialitat, de la facilitat i de la negació del debat racional, per on es poden escolar els valors democràtics que vàrem voler i volem instal·lar de cara a la construcció europea. De nosaltres depèn aturar el declivi i revertir el pendent. Però cal coratge i feina, i no n’anem sobrats.