El declivi d’Occident (1)

L’historiador escocès Niall Ferguson, a la seva obra Civilization, va escriure: “Una civilització és la major organització humana, molt més gran, però també més amorfa que un imperi. És la resposta de les societats humanes al seu entorn. Pot ser de naturalesa cultural, a vegades –però no sempre– de naturalesa religiosa, o fonamentada per comunitats que comparteixen la mateixa llengua.”

Dit d’una altra manera: un entramat cultural, religiós, polític, econòmic, que estructura formes de viure determinades. Sistemes socials, en definitiva, que poden aparèixer, mantenir-se, o esvair-se.Molt abans d’aquesta reflexió, l’historiador anglès Arnold J. Toynbee escrivia al seu Estudi de la Història, que el col·lapse de les civilitzacions pot provenir de la pèrdua de control sobre les seves fronteres físiques; a la qual cosa es podia afegir la pèrdua del sentit social i cultural que les va originar, cosa que duria a la decadència dels seus valors originals. És allò que el mateix Toynbee descrivia com “la pèrdua de domini sobre l’entorn deguda a la intrusió de grups aliens a la civilització original”. Grups que, en aquest cas, serien migrants que arribarien per a quedar-se, amb el pas del temps, amb el poder. Verbigràcia, una mena de suïcidi passiu de la civilització primitiva.Això és fil per randa el que va passar a l’antiga Roma amb els pobles bàrbars. Allò que el mateix Toynbee qualifica com “un cisma en les ànimes dels seus membres, que es podrà manifestar en una multiplicitat de formes”.Un fet (el declivi d’una civilització) que també es pot originar des de dins, dirigit per noves elits desitjoses de canviar les formes de vida existents per a poder dominar millor la societat. En definitiva, la ruptura amb la cultura original és símptoma evident del començament del declivi. A més, la nostra està avui en dia confrontada amb altres civilitzacions existents en l’entorn global, com són el món ortodox (Rússia), el món oriental (la Xina) i el món islàmic.En aquest sentit resulten molt interessants els estudis d’Edward Gibbon sobre el declivi de l’Imperi romà, especialment en el seu llibre The Decline and Fall of the Roman Empire.Gibbon atribueix la desaparició de l’Imperi romà a quatre causes: les ferides del temps i de la natura; els atacs hostils dels bàrbars i la influència creixent del cristianisme; l’ús i abús dels materials; i les baralles domèstiques entre els romans.Pel que fa a les ferides del temps i de la naturalesa, tenim (com la Roma antiga) el problema de les megaciutats que van apareixent arreu i on es concentrarà a mitjan segle XXI més del 80% de la població mundial. A aquesta realitat cal afegir-hi el problema sorgit de la globalització i el de les estructures “líquides” de les fronteres, on els moviments immigratoris són imparables, i que impliquen l’arribada de milions de persones des de territoris subdesenvolupats econòmicament a Occident, i en especial a Europa. Una Europa envellida que veurà transformar-se de manera molt profunda, i en poc temps, els seus equilibris poblacionals pels canvis en l’origen de les poblacions. Això conformarà, d’acord amb els textos d’Arnold J. Toynbee “un proletariat exterior”.Aquest “proletariat exterior” que ja és visible i preponderant en molts llocs, comportarà el sorgiment de poblacions marginades als ravals de les grans ciutats. Un fenomen imparable perquè, si prenem l’exemple de l’Europa occidental, resulta que ara té una població d’uns 290 milions d’habitants, que baixarà a 200 milions l’any 2100, mentre que l’Àfrica, que ja ha superat el llindar dels 1.400 milions d’habitants, en tindrà uns 4.000 milions aquell mateix any. Inevitablement els fluxos estan servits, i Europa tindrà una cara més africana.Ningú no pot pensar que l’Europa que avui coneixem seguirà sent la mateixa d’aquí vint, quaranta o seixanta anys. Sobretot perquè hem de tenir present, i em sembla que no ho tenim prou, que la demografia és un motor que no s’atura. I, en aquest sentit, la roda d’Europa gira al revés de la del món. Europa és probable que visqui una enorme crisi motivada per la seva suposada riquesa. Potser alguns no ho veurem, però la realitat s’imposarà: unes megalòpolis difícils de controlar, superpoblades, amb enormes focus de marginalitat, amenaçant el medi ambient amb els seus residus i deixalles, en uns territoris on la població autòctona haurà disminuït dràsticament i, potser, preferirà viure aïllada.No són bones notícies, però tenen grans probabilitats de ser reals en un futur proper. En el proper article continuaré desgranant les altres causes de la desaparició de l’Imperi romà i la seva translació a la nostra actualitat.