El declivi d’Occident (2)

A l’article anterior ens fèiem ressò de les quatre causes que l’historiador Edward Gibbon assenyalava com a culpables del declivi i ensulsiada de l’Imperi romà, i vàrem descriure allò que suposaven les ferides del temps i de la naturalesa. Avui analitzarem una altra causa: la influència creixent del cristianisme i els atacs hostils dels bàrbars. Som-hi!Gibbon afirma en els seus textos que la creixent influència del cristianisme i els atacs dels bàrbars foren elements claus de la decadència de l’Imperi romà. Bé, tot fa pensar que actualment, si més no pel que fa al cristianisme, el que es percep a les societats occidentals va en sentit contrari. De fet, assistim a una pèrdua creixent d’influència del cristianisme, potser per l’acció d’agents exògens, però també d’agents endògens, del mateix interior dels cristians i de les comunitats i esglésies que els agrupen, que han arribat a desvirtuar notablement el missatge global i alliberador inicial.Déu, per dir-ho d’alguna manera, no sembla estar de moda. Només s’empra com una utilitat política, sobretot als Estats Units i al món anglosaxó. La resta d’Occident, excepte comptades excepcions, s’ha instal·lat amb Nietzsche, i el seu ressonant “Déu ha mort”. A poc a poc, i al llarg dels temps, la filosofia europea moderna ha anat creant una altra forma de pensar, i en lloc de posar Déu al cim, ha posat l’home per sobre de Déu. I a partir d’això, el cristianisme només ha quedat, en molts casos, com un fet cultural, i ha anat sent substituït per formes socials adaptades, i degut a interessos de tot tipus, a una nova modernitat.L’home modern, o una part significativa dels nostres conciutadans, s’ha desempallegat de les idees metafísiques que foren d’ús assumit i compartit durant segles i que van ajudar a bastir les societats occidentals. En general, el fet religiós s’ha convertit en una vivència sentimental, emocional, que segons alguns dictats cal relegar a l’esfera personal fora del que és públic, donant pas a noves idees on tot és relatiu.Sembla com si la veritat no tingués cap sentit i calgués qüestionar-ho tot. Ara bé, tot pot ser qüestionat, excepte la “veritat oficial” imposada per les elits polítiques, econòmiques o intel·lectuals. La invasió ara és a través d’una mena de bàrbars tecnològics, dominats per grans conglomerats empresarials, on els éssers humans que no estan controlant les noves màquines queden fora del sistema, i alguns passen a ser inservibles.Apareixen nous esquemes de domini social, amb noves formes de comportaments, que són rebutjats per les altres civilitzacions, que no estan disposades a acceptar aquesta forma d’alienació occidental. Una confrontació que entra de ple en el terreny més íntim de l’ésser humà, com són la forma com s’entén la religió o la manera en què es voldria estructurar la societat al voltant d’uns valors particulars, que, fora d’Occident, es rebutgen de ple. Es rebutgen tant els postulats occidentals com la seva suposada o pretesa superioritat moral.És a partir d’aquestes bases que ha sorgit el fenomen del wokisme, un moviment, iniciat als Estats Units però ben present a Europa, ja que compta amb un enorme suport d’algunes entitats públiques i privades i, d’altra banda, amb el suport massiu de molts mitjans de comunicació, que ho entenen com allò que és políticament i socialment correcte, postergant d’aquesta manera a tot aquell que pensi diferent o s’hi oposi. En realitat es tracta d’un fonamentalisme identitari que genera un nou llenguatge per a definir les persones.El wokisme, en general, desenvolupa un escepticisme radical pel que fa a la possibilitat de poder obtenir un coneixement objectiu de la veritat. Tornem al moll de l’os: el relativisme ha de combatre la veritat, i això, comporta, per exemple, que pel·lícules tradicionals de Disney hagin de ser remasteritzades per a seguir les pautes dictades per aquest posicionament woke.Tinc la sensació que ho podríem assimilar a una invasió de formes “bàrbares” que divideixen les societats occidentals, les fan més vulnerables i auguren la seva decadència. Allò que és més curiós és constatar l’aliança entre l’esquerra política occidental i els poders econòmics per a fer avançar aquesta manera d’entendre (o no) la vida en societat. Una manera de pensar que, en molts casos, va en contra de les formes que van donar forma a la nostra civilització i que s’oposa a les cultures de les civilitzacions que coexisteixen amb la nostra, i que rebutgen de ple aquestes noves formes culturals.