El temps de les promeses

Comença un nou any, l’any de Nostre Senyor del 2025, un any jubilar catòlic a escala planetària; un any en què serem regió mundial de la gastronomia; en què Donald Trump tornarà a ser President dels Estats Units; en què s’acabarà la vigència del Pla Nacional per a la Indústria, del Pla Director de Mobilitat i del Pla de Salut (i caldrà renovar aquestes eines); en què hi haurà eleccions (de resultat incert) a Alemanya, a Xile, a Hondures, a Noruega...; en què el Barça continuarà celebrant el seu 125è aniversari i retornarem al Camp Nou, etc., etc. Podríem anar esmentant coses previstes que succeiran amb tota seguretat aquest 2025, perquè de les imprevistes ja se n’encarregarà la vida de posar-nos-les davant.També és previsible que fem un llistat de bones intencions, i les conseqüents promeses que pensem tirar endavant, i aquí cadascú pot fer el seu personal llistat. Entre les intencions hi pot haver voler-se aprimar (molt comuna, però debilitada davant bons menjars, i a sobre ara que serem la meca de la gastronomia); pagar la quota del gimnàs, i a sobre anar-hi (però costa tant, i surts tan cansat...); inscriure’ns altre cop per aprendre anglès (que continua sense deixar-se atrapar...); de caminar cada dia 10.000 passos (bé, avui no que plou, hi ha boira, fa fred, estic cansat, o no en tinc gaires ganes...); d’acabar la tesi (que va camí de ser decennal, com les festes de Valls...); etc., etc.Ja ho diuen que el món n’és ple, de bones intencions! Quan comença l’any sembla que tots ens haguem de fer propostes i promeses de coses que hauríem de fer o que voldríem fer. I és bo plantejar-s’ho, perquè si no es tenen perspectives llargues, però factibles, acabes sent carn de sofà i tertulià de cafè o bar.Potser la clau rau en la paraula factibles. És a dir, que es puguin fer, tot i que també han d’implicar constància i voluntat de tirar endavant. De fet, aquestes característiques són les necessàries per anar avançant en el camí de la vida, però potser cal refermar-les cada primer de gener.Constància és una virtut que ens cal i que cal practicar tothora. Sense ella és difícil plantejar-se cap repte que necessiti mirada llarga i temps per a aconseguir-lo. En temps de pressa, d’immediateses, i de febrilitat, la constància és un bé escàs, però potser és més necessària que mai, si volem fer alguna cosa que tingui sentit i que tingui voluntat de permanència.La voluntat de tirar endavant implica resiliència, és a dir, la capacitat de resistir malgrat els fracassos momentanis, la resistència de l’objectiu, els camins tortuosos per arribar-hi, els entrebancs dels amics i dels altres, els cants dels profetes del no, les sirenes que et recomanen no embolicar-te ni investir-t’hi, la comoditat del “dolce far niente”, o els costums arrelats.També col·lectivament pot ser temps de promeses, i seria bo que ho fos. Seria bo que tots tinguéssim la voluntat de disminuir el soroll; de cuidar l’espai públic; de ser més amables amb els nostres veïns i amb els nostres conciutadans; de queixar-nos menys i de ser més propositius; d’escoltar-nos i de ser escoltats; de millorar en la neteja i les normes d’urbanitat; d’anar a més actes culturals; de dividir menys i multiplicar més; de restar menys i sumar més; de ser intractables enfront qualsevol tipus de corrupció, incloses les nostres; de ser més comprensius, sobretot amb els que ho passen pitjor; de lluitar contra les desigualtats socials que augmenten; de ser menys xafarders i de llegir més; d’implicar-nos més amb l’associacionisme; i, tot allò, que cadascú i cada grup hi vulgui afegir.I també els dirigents de la nostra societat seria bo que fessin promeses i es fessin promeses, que impliquessin constància i voluntat de tirar endavant. Que el “sempre s’ha fet així” no sigui excusa; que se sigui valent per afrontar temes que necessiten solucions ja fa temps; que se sigui diligent en el tracte amb els ciutadans i que se’ls tracti com a tals; que la burocràcia castradora tingui fre; que el bé comú continuï sent, o torni a ser, far i guia; que es faciliti el viure junts, reconeixent els drets i fent complir els deures; i, sobretot, que no es facin falses promeses.Potser aquesta última és la millor de totes les promeses, i potser la més difícil de complir. Cadascú de nosaltres, cada grup o entitat que ens aplega, i els dirigents que ens governen ens hauríem de conjurar per a no fer més falses promeses. Seria un signe de maduresa i de vida nova.Que el 2025 us sigui venturós i propici!