La noció de desenvolupament en un context global

Reprenem el fil, després del parèntesi nadalenc, allí on el vàrem deixar. I és que començant la sèrie escrivint sobre el sistema de defensa europeu, hem encetat un reguitzell d’articles sobre la situació de l’economia europea, parlant primer de l’estat real d’aquest pilar econòmic, i acte seguit sobre si existeix o no un creixement econòmic permanent, i les derivades que això comporta.

A l’article d’aquesta setmana reflexionarem sobre un altre aspecte important: la noció de desenvolupament econòmic.Cap al 2012, Arianna Huffington, fundadora del Huffington Post, va publicar el llibre Traición al sueño americano. Cómo los políticos han abandonado la clase media, on cridava l’atenció sobre el fet que més de disset milions de nens americans vivien amb dificultats econòmiques per a menjar, o sobre el fet que un milió i mig de nens no tenien ni seguretat, ni benestar, ni assistència mèdica ni moltes altres coses essencials per a la vida.L’autora assegurava que tot això era el resultat d’un “capitalisme sense consciència”, i el resultat eren una multiplicitat d’accidents laborals, la venda de productes perillosos, la desvergonyida promoció d’hipoteques insegures (que va acabar com va acabar), la pèrdua massiva de llocs de treball, i milers de milions d’estalvis perduts. Els rics s’havien fet més rics i els pobres, i la classe mitjana al seu costat, s’empobrien encara més, quedant molt endeutats. Vet aquí els efectes de la “financiarització” de l’economia, a què em referia a l’article anterior d’aquesta sèrie.I també esmentava un altre factor d’empobriment: la manca o el mal estat de les infraestructures, és a dir, l’estat d’abandonament de carreteres (principals i secundàries), de la xarxa de ferrocarrils (aquí en tenim exemples a dojo), o dels aeroports. I donava una dada rellevant: entre el 2006 i el 2009 la Xina va invertir 186.000 milions de dòlars en el seu sistema ferroviari i va construir 370.000 quilòmetres de carreteres. Si ho comparem amb les inversions reals a Catalunya en infraestructures durant aquells anys és per a posar-se o a plorar o per a organitzar una bronca monumental.El món està canviant molt ràpidament, però a Occident sembla que no ho percebem o no ho volem percebre, i continuem vivint l’opulència de societats decadents sota els esquemes de domini de la Guerra Freda. Europa ha de trobar un nou camí per al bé dels europeus, i sobretot pel bé d’unes classes mitjanes que es consideren depauperades, desclassades i deixades de la ma de Déu.Torna a sorgir la qüestió sobre si, des del punt de vista del desenvolupament econòmic, són més eficaços els sistemes basats en la democràcia participativa o els dels règims autoritaris, i només que es formuli la pregunta ja és un cop de puny a la cara d’Occident, un cop de puny que va sobretot directament a la cara de les classes mitjanes, en vies d’extinció.Si agafem l’exemple xinès, ens trobem que Manuela Ferro, vicepresidenta del Banc Mundial per a l’Àsia oriental i el Pacífic, afirmava el 2022 que “la història de la reducció de la pobresa a la Xina és una història de creixement persistent mitjançant la transformació econòmica”. De fet, en els darrers quaranta anys, la Xina ha tret de la pobresa més de vuit-cents milions de persones.Potser el secret era la regla 9-9-6, que implicava treballar de 9 del matí a 9 del vespre, 6 dies a la setmana. A ulls occidentals això és un esgotador horari laboral que, a més, es diu que no permet rebre els beneficis que genera tant d’esforç. Aquest horari també preocupava l’Associació de Treballadors de Xina, i el 2022 fou declarat il·legal pel Tribunal Suprem xinès. Ara bé, aquest horari no és gaire diferent del que fan alguns consultors de multinacionals...Tot això no té res a veure amb les noves tendències europees, promogudes per alguns partits polítics d’esquerra, que propugnen una setmana laboral de quatre dies, amb vuit hores diàries de treball. Si es prenen aquestes decisions, ¿Europa tindrà capacitat per a competir en els mercats globals? Sembla que serà difícil, sobretot en societats envellides, amb enormes càrregues burocràtiques i una plètora de funcionaris. ¿No podria ser que si s’adoptessin aquestes mesures, contraposades al ritme actual del món, avancéssim cap a una pobresa generalitzada, sobretot si tenim present el retard tecnològic d’Europa respecte de la Xina i d’altres països asiàtics?Prometre és de franc, prometre treballar menys acostuma a ser ben acceptat (excepte pels suïssos), considerar el treball com un càstig bíblic suscita múltiples adhesions, però, ¿sortiran els números? Clar que també és cert que hi ha grans sectors laborals de la nostra població que estan mal pagats, amb situacions a precari i sense perspectives, i que hi ha un munt de ninis, dels quals ningú sap què se’n farà. Les decisions econòmiques tenen repercussions socials, i és imprescindible tenir-les presents. Ni esclaus ni esclavistes, ni desvagats ni ressentits.