Els herois

De passar de viure pobrament a fer-ho opulentment, si en tens l’oportunitat, no costa gens. Per poc que siguis curiós i tinguis un certs dots d’imitació, fins i tot pots passar per un ric de tota la vida. Ara bé, al revés, de ric a pobre, és molt difícil. Tant, que escauria anomenar-ho una heroïcitat. Segons una de les accepcions del diccionari, un heroi és aquella “persona que es distingeix pel seu alt coratge, per la seva fortitud en el sofriment.” De tenir a no tenir, no solament perds capacitat d’adquirir a regna solta el que et dóna plaer o et procura felicitat, sinó que sols perdre els amics, els parents, els simpatitzants i tota la tropa d’afalagadors. Normalment, el perdedor ho perd tot, béns materials, béns morals i qualsevol credibilitat intel·lectual. Tinc entre les mans un dels llibres que van captivar, entre altres, Pere Coromines i Joan Maragall, d’un tal Thomas Carlyle, titulat precisament Los héroes, editat el 1907 Barcelona, i traduït per Pedro Umbert. Un llibret que analitza el perquè del culte als herois i el concepte d’heroic en la història. I hi diu: “existeix un deure sempitern, constant en els nostres temps, com en el passat, com en totes les èpoques: el deure de ser valents. El primer deure de l’home és i ha de ser sempre dominar i subjugar la por.” És evident que en Carlyle ressonen idees de Schopenhauer i de Nietzsche. Valents, perquè, seguint Schopenhauer, és amb la voluntat de viure que comprenem que la realitat és una il·lusió i la vida, essencialment, dolor. La situació política que es viu a l’entorn de la determinació de fer practicable el dret a decidir, ja genera els primers herois carlyleians del nostre temps. La maquinària implacable de la llei, governada d’ofici i a instàncies per la fiscalia, no té aturador, i piconarà qualsevol protagonista que intenti desobeir els mandats primordials de l’Estat de dret. Mas, Ortega, Rigau, l’ANC i Òmnium, per més recorregut que tingui la seua causa judicial, ja han experimentat en la seua pròpia pell de quina naturalesa estan fets els herois. A la llista, n’hi ha uns quants més, de candidats nomenats. La pregunta és: qui més està disposat a coronar-se amb els llorers de l’heroïcitat? I no ens referim a l’heroi discret de la quotidianitat que abnegadament es dedica als altres, o al poeta preclar i profètic que ens consola davant els impossibles.