Rendició

Ara mateix ja no es tracta de si es podrà votar o no el dia u d’octubre, la qüestió en aquests moments és què queda de l’autonomia. I a partir del dia 2, què en quedarà. L’Estat, controlat per la majoria que conformen el PP, el PSOE i Ciudadanos, ja no només vol evitar que es faci el referèndum, sinó que l’independentisme es rendeixi incondicionalment. Que l’avortament del referèndum s’entengui, ras i curt, com una victòria absoluta contra el desafiament secessionista perpetrat tant per nacionalistes, independentistes, com si, és el cas, per anarquistes, populistes, comunistes o maçons i tot el que s’hi assembli per activa i per passiva. I que quedi clar que tots els catalans sense excepció que estan a favor del dret a decidir, ja s’hi poden posar fulles (que vol dir foteu-vos!, perquè abans veureu volar els ases que votareu en un referèndum d’autodeterminació). Ara mateix ja no es tracta de desnaturalitzar les institucions catalanes, sinó de desposseir de ciutadania una part important del poble de Catalunya. Que no vol dir altra cosa que humiliar els bojos independentistes i, de retop, els il·lusos abduïts per aquesta vesània antinatura i il·legal fins al moll de l’os. Aquests separatistes, conscients o no, que s’amotinen, tumultuosament, pel carrers i places de tots els pobles, viles i ciutats de Catalunya. D’una regió d’Espanya una part dels homes i dones de la qual només entén el xarop de bastó. Una de les constatacions més rellevants del que està passant aquests dies a casa nostra és el nítid retrat que resulta del comport de cadascú. Ara sabem perfectament, en cas que la seua retòrica ens hagués emmascarat alguna cara i alguna entranya, de quina pasta està fet el PP, el PSOE i Ciudadanos, els més papistes que el papa PP. En veure aquests rostres, en acarar-nos-hi despulladament, fit a fit i endevinar-hi la seua ment i les seues entranyes, t’adones penosament, tan penosament, que Espanya és una anomalia absoluta en el concert dels pobles i les nacions civilitzades. Demà o demà passat, quan s’hagi fet agenollar la massa independentista, la màquina de l’Estat que santifica les lleis abans que les voluntats populars, no li exigirà que demani perdó, perquè la virtut del perdó no existeix a la Constitució, sinó que la condemnarà al foc etern. Si en alguna art ha destacat Espanya ha estat sempre en la tragèdia.