To be continued

Ja ha passat, però no s’ha acabat. Ja està fet, però no decidit. El que serà històric, un cop més, seran les decisions que es prendran a patir d’avui. Vull dir que el que comptarà de debò serà el que els d’aquí i els d’allà decidiran. Aquí per descomptat, el 80% de catalans i catalanes que volien votar i ho han pogut fer a mitges i amb els sabres al coll, no quedarà satisfet. I els d’allà tampoc, perquè saben que la seua és una pírrica victòria. No hi han guanyat res. En canvi, els d’aquí s’han reforçat com un conglomerat de granit. Ara, ja no es tracta d’emmordassar el govern de la Generalitat, de jutjar-lo severament i portar-lo a la presó, de decapitar els responsables, d’arruïnar econòmicament centenars de càrrecs electes i voluntaris, d’aplicar totalment el 155, o fins i tot d’acarnissar-s’hi amb més sevícia a tenor del que deixa traslluir el senyor Rivera per acabar amb la maldat catalanesca. Ja no es resumeix la qüestió en el fet de tancar la Generalitat, de fer-nos creure que tots els independentistes (en siguem motu proprio o perquè ho eren els nostres avis o els seus pares o ho són alguns parents o perquè en l’arbre genealògic siguem casualment descendents d’algun supervivent del 1714) seran sospitosos habituals i, per tant, els primers a pagar els plats trencats dels possibles mals que s’esdevinguin al món mundial. No, ara és el moment d’avaluar quant de temps, dies, mesos, anys, lustres, pot durar el problema català. I és palmari que els qui controlen l’Estat no estan capacitats per a res més que no sigui atiar el foc de la mobilització contínua, permanent, incansable, de la societat catalana. Perquè, si com diuen alguns il·lusos, s’hagués de parar una taula per dialogar, qui creuen que s’hi hauria de seure? Rajoy, Sánchez, Iceta, Rivera, Arrimadas i Albiol amb Puigdemont?! Després del que ha passat, el que es pugui esdevenir per part dels d’aquí no serà menor que el que ha succeït ja fa una colla d’anys. I des d’allí (i dels d’aquí que combreguen amb les rodes del molí “constitucional”), mentre duri la legislatura d’aquí o d’allà, tampoc. I si als d’allí els puja una mica més la sang al cap i acaben duent les coses al límit, si algun dia algú d’Europa obligués a seure per parlar, no hi haurà un govern de Catalunya, sinó la ciutadania sencera que ha anat a votar la qui s’asseurà en un dels costats.