Pàtria

B

envolents lectores i lectors, avui, davant la situació humiliant a què se’ns està conduint, la barreja de neguit, de ràbia, de desolació, d’amargor, i alhora de febrada i d’exultació de l’esperança i la fe en el nostre poble, m’ha portat a recordar –amb una nitidesa esfereïdora talment una veu oracular– els versos de Màrius Torres: “Ara que el braç potent de les fúries aterra/ la ciutat d’ideals que volíem bastir,/ entre runes de somnis colgats més prop de la terra, Pàtria, guarda’ns: –la terra no sabrà mai mentir.” Aquests versos del poema titulat La ciutat llunyana foren escrits a penes un mes i mig després que les tropes de Franco haguessin ocupat Catalunya. I no m’han vingut al cap, insisteixo, només per l’agre sentiment del que sent subjugat, sinó per la confiança, la fe i la determinació que el poble no es deixarà arrabassar mai la seua pàtria i que maldarà, segon a segon, per recuperar-la. I parlo de pàtria perquè tothom ho entengui. La pàtria, no només en el sentit romàntic del lligam sentimental amb els ancestres, amb l’herència intel·lectual i espiritual dels pares, sinó també en el sentit del bé comú públic, delimitat per la terra física on hem nascut o hem estat adoptats, i les normes jurídiques que s’ha dat el seu poble. I de la història dels fets que s’han generat i s’han interioritzat com a identitat personal i col·lectiva i han esdevingut les arrels comunes. Els vencedors s’apropien gent, terres, d’història col·lectiva, les institucions, i canvien les normes, intenten modelar noves mentalitats, dissenyar nous ritus, costums i creences i imaginaris. Però el que no poden mai els vencedors és matar l’ànima de la gent. L’immaterial que solda voluntats i sentits de pertinença. Moltes són les pàtries, però les teues que no te les toquin. Que no ens robin els cementiris, que no embastardeixin el toc de les campanes, les paraules dels poetes, que no embrutin la memòria dels nostres avantpassats que varen donar-ho tot perquè puguem continuar gaudint de presents i de futurs. Que no segrestin la voluntat popular o que no ens furtin la Generalitat. Totes les pàtries tenen els seus herois i els seus màrtirs, estendards i banderes. I és clar que, parafrasejant Pere Quart, totes les pàtries són immenses i completes. Deia Vázquez Montalbán que la història pertany als qui la prolonguen, no als qui la segresten.