No pena, sinó por

No sé si en algun altre país del món algun manaire ha arribat a dir les animalades que s’han dit a Espanya en els temps contemporanis. Una de les últimes fa: “El independentismo me preocupa mucho más que lo que haya robado el PP.” Un pensa que, després del que va vociferar Millán-Astray davant Unamuno, “viva la muerte, muera la intel·ligència”, o un tal Queipo de Llano que explicava que l’objectiu de la sublevació contra la República era “convertir Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica i Barcelona en un inmenso solar”, ja no es podia dir unes barbaritats més desaforades. Doncs sí, no passa dia que a Espanya algun governant, fent ús de la seva supina ignorància, mala bava o facultats mentals deteriorades, esputi insults de la magnitud que el president Torra “és un nazi”. Amb la mateixa ràbia que la d’un tal Galinsoga que descarregava la seua bilis amb aquell famós “todos los catalanes son una mierda”.

És tan bèstia el que s’ha sentit a dir i a escriure contra Catalunya, que ni la vergonya aliena pot impedir que sentim un fàstic vomitiu davant tant energumen. Un tal Mayor ho sintetitzava així: “¿Por qué voy a condenar el franquismo si representaba a la mayoría de la sociedad?”

A aquesta gent els traeix la ràbia, la impotència i la baixesa moral. Però en d’altres, la seua petulància i prepotència. Recorden aquella frase de l’incombustible gallec que sentenciava: “Y si se ponen tontos, se les pega un cañonazo y punto!” O aquell president valencià que se sincerava dient que estava en política per forrar-se. O el que afirmava aquella alcaldessa madrilenya del relaxing cup: “Los mendigos son una dificultad añadida para la limpieza de las calles.” De dretes, d’esquerres, de centre de tots els temps han competit per veure qui la deia més grossa. Recorden aquell expresident socialista que sentenciava amb la suficiència d’un catedràtic allò que “el terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán.” Ah!, i encara hi ha les que et fan plorar d’emoció, com quan et diuen que estimen Catalunya a pesar dels catalans. Voltaire escrivia cap a 1750 que, mentre Catalunya pot prescindir de l’univers sencer, els seus veïns no hi ha manera. Necessiten per sempre no només un boc expiatori de tots els mals d’Espanya, sinó una justificació del seu malestar.