Pressupostos i 155

V

enim d’una crisi econòmica terrible per a les administracions (i de retop per als administrats i la ciutadania en general). El 155 ha estat una llosa afegida que ha paralitzat forçosament les polítiques públiques (és vergonyós com se n’alegraren alguns líders catalans, de la seua aplicació, i amb quina perversa alegria van fer petar les dents tot i saber que perjudicava tots els catalans i catalanes, entre altres, els seus votants!). Molt abans del 155, el govern d’Espanya ja havia activat el control de les finances, factura a factura, que no era sinó una intervenció amb tota regla de la Generalitat talment unes manilles a tots els preceptes estatutaris. Els pressupostos prorrogats amb què sobrevivim són tècnicament un fre a qualsevol nova necessitat per afrontar els reptes que, en qualsevol societat viva i dinàmica, es plantegen diàriament. El límit de dèficit i la impossibilitat de crèdit són els dogals que forcen l’ofec quasi definitiu. I tot i així, la Generalitat no ha tancat les portes ni els seus treballadors ni alts càrrecs han defallit en aquest període llarg i pesat de vuit anys, ni han dimitit de res ni han mostrat cap signe de defallença. Hi han ajudat les Diputacions i la majoria de municipis, i també les butxaques i el temps de molts mecenes i voluntaris. Un dia d’aquests es publicarà un informe sobre les conseqüències que ha tingut el 155. Conseqüències en tots els àmbits de la gestió pública i la capacitat legislativa parlamentària. I és clar que ha afectat (perquè encara se’n reparen les destrosses) les àrees més sensibles de la societat. Realment, s’ha de ser molt cínic per acusar l’independentisme de perjudicar els catalans i les catalanes com dient ja que us heu portat malament, ara per culpa vostra tothom castigat. Ja feia mesos que la Generalitat estava econòmicament intervinguda abans del 155. Ja feia mesos que gairebé totes les incitatives parlamentàries estaven recorregudes al TC. Bé, doncs, com que Casado i Rivera han de demostrar qui puneix i humilia millor l’independentisme i tots els dimonis separatistes, urgeixen Sánchez a tornar a experimentar l’orgasme de la venjança amb l’aplicació renovada d’una versió més contundent del 155. Sobretot la que intervingui d’una punyetera vegada la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.