BARRA LLIURE
Dubtes seriosos
P
er què aquesta insistència del Rei, dels ministres del govern i dels representants de la dreta i de la ultradreta, sigui el tema que sigui de què es parli, a col·locar la falca que Espanya és una democràcia consolidada, d’una qualitat quasi superior a les democràcies de més tradició del món? En tots els discursets que els toca fer en els fòrums internacionals, interregionals o autonòmics, per què sempre han de remarcar a l’auditori la unidad de España? No serà que, quan tens aquesta necessitat tan obsessiva, estàs demostrant que et passa allò que diu la dita, dime de qué presumes y te diré de qué careces? Com assenyalen tots els manuals de psicologia, tot condueix al fet que no es tracta tant de convèncer els altres com de persuadir-se un mateix que el que es diu, i es repeteix, voldria que fos veritat, precisament perquè no ho acaba de ser del tot. És allò de repetir-te mil vegades una idea, una voluntat, una consideració, perquè acabi essent una autorealitat. Que, feta l’extrapolació, s’assemblaria a allò tan llastimosament famós que va sentenciar Göbbels, un dels cínics més imitat i més sinistre que ha parit Europa: una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat.
Els poders de l’Estat necessiten cada dia i cada hora, autoafirmar-se, autoreferenciar-se, autoestimar-se i autoproclamar-se. Com si temessin que en qualsevol moment se’ls hagués de laïcitzar el que sempre ha estat sacralitzat. I patint alhora que no s’acabi descobrint que la democràcia formal, la de les lleis, no és tan perfecta com s’autoafirmen els que, en el fons, saben que no és tota la veritat. Tot té la seua explicació, és clar. Espanya va fer una transició democràtica sui generis. Els qui havien guanyat la guerra van trobar la manera (recordem-ho: després que el dictador morís de vell al llit) de construir una aparença de modernitat democràtica sense que el que estava lligat i ben lligat no ho pogués desfer ningú. L’exemple més fefaent és l’article 155. O el títol X de la reforma constitucional. Passats els anys, però, és llei de vida, ja hi ha més persones que no van viure aquell moment que els que en van ser protagonistes. I, és clar, a aquestes persones els és molt difícil d’entendre que una representació teatral, un acudit, un renec, una cançó, una opinió puguin ser sentenciats com a delicte d’odi o de terrorisme.