La crisi dels partits polítics

La partitocràcia se n’ha anat en orris. La darrera legislatura de Rajoy n’anunciava una mort aparentment sobtada. El moviment 15-M, per exemple, era un senyal clamorós. L’alternança entre PSOE i PP s’havia esgotat, perquè les ideologies que les sustentaven s’havien esfumat o s’havien diluït en l’essència de la postmodernitat. A saber: conformació d’un pensament dèbil, contestació als lideratges unipersonals i personalistes; ressorgiment del comunitarisme i l’assemblearisme, apoderament de l’individualisme, transversalitats versus dualisme esquerra-dreta i triomf del relativisme eticomoral en tots els àmbits i ocupacions. Aquella placidesa i en certa manera seguretat política que havia proporcionat el bipartidisme pactat entre Cánovas del Castillo i Mateo Sagasta, durant vint anys, a tombant del segle XIX, i que es va repetir, en certa manera, entre socialistes i conservadors a partir del 1978 de la nostra era constitucional, s’ha anat convertint, farà una mica més d’un lustre, en una quimera. S’ha fracturat la dreta tradicional balancejada pels interessos sempre estratègics del capital, de manera que ha reduït el seu programa polític a la defensa de la unitat de la pàtria i a la lluita contra els separatismes i nacionalismes. I l’esquerra s’ha triturat ella mateixa, com ha passat gairebé sempre des de la revolució industrial, desorientada a la recerca de matisos insubstancials que singularitzin els grups i grupets que no sumen per governar. Però, com que volen governar, han de sumar malament, molt malament. En el particular del catalanisme independentista, potser encara és pitjor. La fragmentació, la dispersió, el batibull de sigles, les invencions constants d’estratègies, la desorientació que provoca en aquesta època d’incerteses, malgrat el 5G, són les manifestacions que es deriven de la tònica general, però, en el cas del catalanisme, ve tant de lluny que fa pensar en un atavisme. Que els catalans republicans per a la independència tenen el gen de no entendre’s mai. Així com la dreta, l’extrema i tota la resta almenys té un objectiu meridià, consistent, com dèiem, en la defensa de la unitat de la pàtria i per i en això sempre ha fet, fa i farà front comú, encara que no s’entenguin en homofòbia, racisme, xenofòbia i altres fòbies, el secessionisme no s’encola ni per la pàtria catalana.