Organismes internacionals

Llegia aquests dies sobre les conseqüències de la Guerra de Successió, per a casa nostra, el 1714, i el paperot que hi van jugar els Àustries i els britànics, aliats nostres contra les tropes franceses, espanyoles, borbòniques, en definitiva. Barcelona se les va haver d’heure més sola que la una. En realitat, els aliats en totes les conteses de la història en què els nostres avantpassats han hagut de participar o s’han vist involucrats, sempre han acabat fugint d’estudi, posant mil excuses i deixant-nos a l’estacada. Cal dir que sempre hem tingut voluntaris com els de les brigades internacionals a la darrera Guerra Civil, per als quals valgui per a sempre el nostre més alt reconeixement i la més profunda admiració. Però els Estats europeus, esplèndids miralls democràtics segons els manuals, sempre ens han acabat estafant. Per això crec que la UE no serà una excepció. No ajudarà mai a resoldre el problema català. Podrà posar el crit al cel si els tancs entren a la Diagonal, però no passarà de l’escarafall. L’OTAN potser farà alguna telefonada als esverats, però només quan s’hagin llençat alguns obusos sobre la Rambla. Les queixes de l’ONU i els informes dels seus relators de drets humans tampoc han fet ni faran cap efecte a la crosta de l’Estat espanyol. Els tribunals internacionals es pronunciaran a favor de la caua, potser algun dia abans del judici final. La premsa seriosa, si s’obrís miraculosament alguna escletxa en aquest bloqueig en què estem ancorats des de fa segles, sempre podria dir que ells ja havien avisat que passaria tard o d’hora, tal com s’excusa el PSC. I els amics de Flandes, d’Escòcia, d’Euskadi, de Còrsega, bavaresos o gal·lesos, canaris i andalusos hi ajudaran emocionalment, empatitzaran –que es diu ara–, però poca cosa més, perquè ja tenen prou feina a resoldre les seues repúbliques.

El cas dels catalans fou la manera de referir-se a les cancelleries europees sobre el destí polític del Principat en la guerra de Successió del 1714. Ja feia anys que se’n parlava i se’n va continuar parlant pràcticament durant tot el segle XVIII. I en el XIX més del mateix i en el XX, exactament igual. I en aquests moments, ja ho poden comprovar vostès mateixos: una histèria! El cas dels catalans s’ha convertit en la raó de ser d’Espanya, com sempre, i en la pedra a la sabata del Parlament europeu.