Taula de diàleg

El punt de l’ordre del dia que subjaurà permanentment en la taula de diàleg bilateral i sobre el qual el govern espanyol basarà la seua proposta de resolució (ja esbossada en 40 punts de millora de l’autonomisme) és la pregunta retòrica de per què s’ha arribat on s’ha arribat. El que en diem fer una diagnosi. És a dir, per què una majoria de catalanes i catalans volen autodeterminar-se. Si la diagnosi es fa d’acord amb el mètode aristotèlic, atenent la substància, la quantitat, la qualitat i la relació amb l’Estat; i tenint present els condicionants temporals, actitudinals i passionals, la resposta (tot i que el govern de Madrid ja la té) tindrà un llarg recorregut. En la primera trobada de la setmana passada, les parts s’han dit el que ja tothom prevèiem que es dirien. Per tant, la diagnosi pròpiament dita encara no s’ha començat a fer, llevat de saber-se que uns i altres són als antípodes. Segons s’ha estipulat, hi haurà una reunió mensual. Fent càlculs optimistes, si la part catalana no s’adona de l’estratègia dilatòria, acordar una resposta consensuada podria durar una legislatura. Però tothom sap també que aprovats els pressupostos de Madrid i els de Catalunya, el MH President és probable que convoqui eleccions (forçat o no per la inhabilitació dictada pel TSJC i/o confirmada pel TS). I en conseqüència que la taula de diàleg es prengui uns mesos de vacances, i després ja veuríem en què quedaria tot plegat. I sobretot què hi diria la ciutadania, després de tant marejar la perdiu. Tanmateix, seguim especulant. Si no hi ha convocatòria electoral i la taula de diàleg va fent via, després d’haver consensuat les causes de tot plegat i amb els pressupostos a la butxaca, quin seria el proper tema de debat? Si l’autodeterminació és un escull infranquejable, i la unitat pàtria igualment, de què podrien parlar els comissionats? Quina negociació obriria, amb seguretat jurídica (volen dir, d’acord amb la Constitució?) la coalició de govern PSOE-Podem? Proposaria que la qüestió catalana es dirimís amb un referèndum a tot Espanya, com s’havia suggerit sarcàsticament? Ni el Canadà ni Escòcia entren remotament als plans de Madrid. Hipòtesis, de fet, que es resumeixen en una: qui dia passa any empeny. I el temps per al president Sánchez és en principi un aliat, en canvi per als independentistes és el més gran adversari.