Curiositats del confinament

Ja en teníem una certa perspectiva, però la situació de confinament i gràcies a l’existència de les xarxes socials (segons com, tan bescantades pels efectes secundaris addictius que provoquen), no només ens ho ha confirmat, sinó que ens ha desbordat qualsevol estadística que hauríem pogut projectar en una situació ideal. Aquest país té, gairebé casa per casa, tants artistes de tota mena com confinats, que teòricament som tots. Dit d’una altra manera, els qui no som serveis essencials (i molts d’aquests quan pleguen també), o bé som músics, poetes, pallassos, dansarins, inventors, cuiners, exhibicionistes, humoristes, actors i actrius de teatre, grans lectors, especialistes en el domini dels jocs cibernètics més enrevessats, comentaristes conspicus de la realitat més estrafolària del planeta, gurus del ioga i de les arts marcials o entrenadors de tota mena d’esports del cos i de la ment. Una altra curiositat de la qual també teníem una previsió gràcies a un documental molt interessant sobre l’estat de la Terra si en desapareguéssim els humans és la relacionada amb la recolonització per part dels animals del que en altres temps hauria estat el seu hàbitat natural. Els porcs senglars no tenen mèrit perquè sempre han voltat per on els ha semblat bé, però veure com una au rapinyaire nia, pon, cova i alimenta les cries al fons d’un test penjat a l’ampit de la balconada, o com els dofins senyoregen pel port de Barcelona o els cabirols s’abeuren i algun cau, pobre, al canal de Pinyana, és fins i tot alliçonador, ara que estan tancades les escoles. Tant, com veure com creixen tota mena d’herbes, arbustos allà on l’asfalt o el ciment n’havia eliminat les arrels i les ganes de créixer-hi. Les ciutats assilvestrades, quin títol més poètic per descriure el nostre temps! O, una altra de ben curiosa i simpàtica, fins i tot anòmica, sobretot perquè no l’havíem prevista mai en el nostre imaginari social normatiu, és la notícia dels Mossos d’Esquadra explicant contes el dia de Sant Jordi a la canalla a través d’Instagram. No em diran que aquesta iniciativa solidària no té tots els ingredients de la poeticitat i de l’amor, i se m’acudeix feta a imatge i semblança, almenys segons el tòpic, de l’elegància amb què ha estat considerat el comportament que ha tingut tradicionalment la policia britànica, els famosos bobbies.