La cultura com a mentida

L’article 44 de la Constitució, referint-se a la cultura, diu: “Els poders públics promouran i tutelaran l’accés a la cultura a la qual tothom té dret.” De fet, és una transposició del dret a la cultura que la Declaració Universal dels Drets Humans recull a l’article 15, en què s’explicita el dret a participar en la vida cultural, la protecció, i el desenvolupament i la difusió de la ciència i la cultura. Un dret que ha de ser protegit i reivindicat. El problema, com sempre sol passar entre el nom i la cosa, és delimitar el concepte de cultura per saber exactament a què tenim dret a accedir. Però, respondre’s a la pregunta què és cultura és com voler fer-ho respecte de què és el món. Quan es parla, per exemple, de la cultura del vi, de l’esport, de la moda, estem parlant de cultura cultura, igual que ho fem quan ens referim al cinema, la música, la pintura, la literatura o la dansa? ¿La cultura és el contingut que s’ha institucionalitzat als departaments o ministeris de Cultura? Les indústries culturals o els gestors culturals són cultura o són indústria? Quin és el seu epígraf de l’IAE? Com que no acabaríem mai definint què és cultura, a efectes jurídics i financers, els proposo que escullin la que fa la UNESCO (que ja la llegiran quan els vagui).

Per sintetitzar, ens sumem a la idea que cultura és tot allò que els humans afegim a la naturalesa tot transformant-la en béns materials i espirituals que conformen una civilització. O que la cultura és la vida pensada i transfigurada. Seguint Nietzsche, per superar el sentit tràgic de la vida i la nostra animalitat, els homes i les dones hem creat aparences o mentides per suportar la veritat de la vida i de la nostra naturalesa. Hem inventat les metàfores, hem fantasiejat. És en aquest punt que es justifica el dret fonamental i el deure de les organitzacions socials i polítiques de protegir-lo. Ara bé, les formes i els continguts de la cultura es polititzen i se socialitzen i, per tant, esdevenen patrimoni col·lectiu. Defineixen les identitats de grup, els seus imaginaris, mites i creences. I és en aquest marc on es generen els conflictes. Quan les ideologies partidistes discriminen què és o no cultura. És llavors quan l’article 14 els uns l’interpreten com el qui deia “muera la intel·ligència” o com aquell altre que contestava “venceréis pero no convenceréis”.