Tribunals

El Tribunal Suprem espanyol, presidència, magistrats i fiscals, des de la Sentència, de forma molt incisiva, s’han erigit no solament en l’àrbitre final de la interpretació de la llei, sinó també de la correcció política i de la normal moral patriòtica. I aquest fet provoca en molta gent una colla de preguntes gens impertinents. Per exemple: existeix realment la separació de poders en la democràcia espanyola? Els tribunals de la Unió Europea de la qual el regne d’Espanya és membre són competents per arbitrar en última instància resolucions dels tribunals espanyols? El TS és l’emblema del poder absolut sobre tots i cadascun de nosaltres, fins i tot sobre aquells que fan la gara-gara als magistrats que el componen? S’ha fet alguna mena de Transició en el poder judicial? Estan polititzats els òrgans superiors de la Justícia? El ministeri de Justícia té algun ascendent sobre la judicatura? I la Fiscalia general de l’Estat sobre els fiscals? I les que vulguin, de preguntes. Però, vistes algunes de les causes que s’han substanciat darrerament sobre delictes de desobediència, de sedició, de corrupció, i les que “teòricament” s’estudien sobre els mateixos presumptes delictes, no és de justícia que en democràcia no es respectin els drets humans, es practiqui una justícia justiciera, es retorcin les normes per fer-les convergir amb el prejudici o que a certs polítics se’ls escapi de la boca que “esto te lo afina la Fiscalía”.

Els resultats de l’enquesta del CIS del juliol sobre el funcionament de la Justícia espanyola feta un mes després de la sentència del procés eren bastant demolidors: quasi la meitat dels enquestats eren de l’opinió que està molt polititzada, i que, en general, funciona malament o molt malament. El 80% opinava que era necessària o molt necessària una reforma de la seua administració. Ha passat un any, i molts des de la transició democràtica, i dos des que s’havia de complir amb el mandat constitucional de renovació de l’òrgan de govern dels jutges i tot continua igual. I sobretot la sensació que no tothom és igual davant la llei, que la majoria dels corruptes se’n surten sempre o les seues penes queden en no res, que de vegades s’actua més per venjança que per justícia. I en massa situacions que, segons Quevedo, gens suspecte de ser separatista, “donde hay poca justicia, es un peligro tener razón”.