Cinisme

A la democràcia plena espanyola se li’n fot el que diguin sobre els presos polítics condemnats per l’1-O Amnistia Internacional, el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU o l’alta comissionada de l’ONU pels Drets Humans. Se li’n refum perquè aquestes organitzacions tampoc incomoden l’Europa de la Unió d’Estats, tan misericordiosa amb les derives autoritàries d’Hongria i Polònia, tan hipòcrita amb Catalunya, Escòcia, Kosovo o Palestina i tan impotent a l’hora de mediar en les crisis genocides del Sàhara, Líbia, Síria, Birmània o la R.D. del Congo. A Espanya, les paraules es conjuguen magistralment, però els fets no les acompanyen mai. I en això està a l’altura del que la UE diu de si mateixa quan recorda al món cínicament que les seues accions exteriors es guien pels principis de la pau, la democràcia, l’estat de dret, els drets humans i les llibertats fonamentals. Els grups majoritaris de la cambra europea, els Populars i l’Aliança Progressista, deuen tenir molt mala memòria, perquè a l’hora de la veritat només els guia una divisa: que res del món no alteri l’statu quo: l’actual divisió en Estats, la salvaguarda de l’economia de mercat i la pau social. De tota la resta, sobretot drets humans i llibertats fonamentals, que cada soci interpreti el que li plagui mentre no faci gaire soroll. I així estem, instal·lats a veure la brossa a l’ull de l’altre i incapaços de veure la biga pròpia. Que Rússia li ho hagi de recordar al comissionat Josep Borrell Fontelles ja té delicte! Tots els estats, petits i grans, se senten orgullosos de ser el que són. Tots tenen els seus mites fundacionals, els seus relats identitaris i els seus símbols. Però pocs països com Espanya han necessitat tan histèricament reafirmar-se almenys des dels Reis Catòlics. Quantes places amb el nom d’Itàlia hi ha a Itàlia o amb el nom de França a França, el país xovinista per excel·lència? L’orgull espanyol és més aviat un símptoma d’un complex d’inferioritat que arrossega des del 1898. La testosterònica mentalitat typical spanish és una manifestació evident de la fugida endavant que sempre ha fet l’estat davant la seua impotència per crear una identitat col·lectiva. Un tribunalet de Schleswig-Holstein o el Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les, la capitaleta d’un país amb a penes dotze milions d’habitants, poden esmenar la plana a l’Estat espanyol?.