La gent

Hi ha de tot a la vinya del Senyor, a la faç de la terra o sota la capa del cel i del sol: savis, rucs, alts, baixos, nans, prims grassos, carallots, assenyats. Ells i elles.

Hi ha gent de tota mena, certament. Els que se senten ciutadans del món.

Del món mundial. I estan disposats, per a quan calgui, fins i tot ser ciutadans de l’Univers.

N’hi ha que només se senten espanyols. D’altres, només catalans.

Hi ha gent per als quals l’única pàtria és l’art, la bellesa. N’hi ha que només són dels seus amics, alguns parents i para de comptar.

Igualment n’hi ha que només són del partit en què militen. Alguns només són si estan en contra del que sigui.

N’hi ha que només són del seu club esportiu. O de la seua congregació religiosa.

Alguns altres, tan sols de si mateixos, de casa seua. N’hi ha que l’únic sentit de la seua vida és un amor de joventut o el seu animal de companyia.

Després hi ha els impostors, els qui es fan passar per altri, en suplanten la personalitat. I els qui avui són una cosa i demà una altra, avui et saluden i demà no i l’endemà sí.

Els qui viuen del passat, els qui no han llegit mai un llibre, els qui odien el món, els rancorosos, els perversos, els mentiders, els malvats. I, com no, els pobres malastrucs, malaurats i aixafaguitarres.

Però també, esclar, els qui es desviuen pels altres. Els qui només els importa la natura natural.

Els qui només poden ser si sempre tenen la raó, si poden manar sempre, si són més rics que els altres, més famosos o més extravagants. Hi ha tanta diversitat com persones al món.

Diversitat funcional, sexual, cultural, ètnica, professional, biològica, ideològica, psicològica i totes les altres que ara no recordem..

I per últim hi ha els qui es manifesten a la plaça Colón de Madrid en contra dels possibles indults als presos catalans, que són els més espanyols, els autèntics patriotes (aquells que estan disposats a immolar-se per Espanya). Els infosos de totes les virtuts, veritables intèrprets i marmessors de les lleis, de la història i de la moral. Els guardians, de grat o per força, de les nostres miserables i erràtiques vides. Precisament, oh paradoxes del destí!, a la plaça Colón, ara que podria ser que el resultat de les darreres anàlisis d’ADN concloguessin que Colón en realitat es deia Colom, que no era genovès, sinó un mariner i almirall català, nascut i criat a Tarroja de Segarra.