Els intocables

En la nostra democràcia plena, la corona (evidentment, els qui la porten posada) no es toca. Franco no es toca. La Fundación que porta el seu nom, tampoc. El TS, l’Audiencia Nacional i el Consejo del Poder Judicial, encara menys. El Tribunal de Cuentas i el TC, ni de conya, excepte un parell dels seus membres que han discrepat amb la majoria arran de la ratificació de la sentència del TS sobre els Jordis. El Consejo de Estado deu ser tocable, atès que els seus dictàmens en general no són vinculants. Els expresidents del Govern d’Espanya, de moment, també intocables. Els presidents de les grans corporacions, la majoria, intocables. Els sindicats majoritaris, intocables. Els directors dels mitjans audiovisuals unionistes, intocables. Les societats civils i entitats diverses que estan en contra de la immersió lingüística, intocables. Els grans estafadors, extractors socials, usurpadors del bé públic no són intocables del tot, però, si han estat condemnats, no ha estat tant per robar com perquè ho han fet malament i amb prepotència. Veus, la jerarquia eclesiàstica, d’un temps ençà i especialment des que el papa és un jesuïta, ja no és intocable. D’entre els intocables més fastigosos hi ha els milionaris i multimilionaris patriotes espanyols que no cotitzen a Espanya i, a sobre, de tant en tant, es beneficien d’una amnistia fiscal. Tota la resta de mortals (excepte els sociòpates, els psicòpates, els alienats mentals, els qui tenen limitadíssimes les seues funcions psíquiques i cognitives) som tocables i violables, és a dir, imputables i, consegüentment, condemnables moralment i penalment i de tota altra manera prevista en l’ordenament jurídic. No som intocables per la senzilla raó que, a més de ser ciutadans sobre el paper, en realitat som súbdits, una estranya barreja que traduïda a la pràctica significa que tenim més obligacions que drets. Perquè els drets que són consagrats en el contracte social anomenat Constitució, sobretot la llibertat d’expressió i la igualtat davant la llei, sempre beneficien més uns que altres. Els súbdits hem de tenir clar que desitjar que es matin milions de separatistes és llibertat d’expressió i rapejar contra el rei és una injúria abominable. I què no podríem dir dels protegits, d’aquells que aparentment són tan vulnerables com la majoria, però sempre algú intocable vetlla per ells.