La banalitat

Banalitzem quan parlem per parlar de temes de què no tenim la més mínima idea.

Quan ho fem de coses que no tenen cap interès relacionat amb les nostres grans ocupacions. De trivialitats, de tòpics i clixés.

Probablement banalitzem com una forma de teràpia inconscient per aigualir els alcohols de la nostra vida.

Per poder passar l’estona, entre amics, parents i coneguts, al voltant d’una taula, i evitar que les nostres transcendències, les nostres particularíssimes grans conviccions, adhesions i mitificacions ens malmetin el parèntesi, la treva o l’armistici que representen una sarsuela, una cassola de tros o una caragolada. La banalitat, en aquest sentit, és un bon antídot contra les fractures socials, les gelosies, les prepotències i els saberuts.

Sent banals tots som primus inter pares, i res no impedeix que ens puguem repartir equitativament ser originals, divertits, incisius, convincents o, si cal, indiferents i taciturns, biliosos o sorruts.

Existeix molta bibliografia sobre la gestió de les relacions humanes que recomana que siguem de tant en tant superflus, superficials, frívols i intranscendents. A estones i a temporades, els humans necessitem una mica d’anestèsia contra el dolor del món, contra l’orgull de saber-nos els més importants de la creació.

Com ens agraden aquestes paraules de Miguel Delibes: “Al palpar la cercanía de la muerte, vuelves los ojos a tu interior y no encuentras más que banalidad, porque los vivos, comparados con los muertos, resultamos insoportablemente banales”.

Nogensmenys, no podem banalitzar el mal.

No podem trivialitzar la ignorància, l’estupidesa, la mentida, el frau, el terror, el dolor, la tortura, la injustícia, la dictadura, l’opressió, l’esclavitud, el genocidi, la perversitat, la guerra. Hannah Arendt ens recorda, a propòsit d’Eichmann, l’aplicadíssim carnisser de la Solució Final dels camps de concentració nazis, que “hi hagué molts homes com ell, homes que no foren pervertits ni sàdics, sinó que foren i segueixen sent terriblement i terroríficament normals”.

A l’estat espanyol –oh, paradoxes–, la democràcia ha normalitzat la ideologia nazi, el feixisme i el franquisme en nom de la llibertat ideològica, segons els intèrprets de la Constitució.

A hores d’ara, Espanya és l’estat europeu on la dreta i l’extrema dreta més ens recorden qui foren els vencedors de la Guerra Civil.