Catalunya és Espanya

Malgrat el 51,41% de vot independentista de les darreres eleccions al Parlament, a hores d’ara, políticament parlant, Catalunya és Espanya, és d’Espanya i per a Espanya. El rumb de la política catalana, la darrera demostració s’ha plasmat en l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat i de l’Estat, ha retornat al sender de l’España como encarnación de un destino universal, com argumentava Ortega y Gasset i ens ho recorda literalment VOX. I, amb altres paraules, tots els partits d’àmbit espanyol, PSC i Comuns inclosos naturalment, i pragmàticament ERC.

Estem veient com l’independentisme que proclamen els partits, amb l’excepció de la CUP, de Junts i membres d’altres formacions (sobretot després de la fallida proclamació de la república catalana del 27 d’octubre del 2017, que fou suspesa pel Tribunal Constitucional el 31 d’octubre, anul·lada el 8 de novembre i reprimida fins al dia d’avui), s’està recloent tímidament i temorosa en els àmbits privats dels sentiments i de les creences personals, això sí compartits amb els companys d’Òmnium, de l’ANC i d’alguna altra associació. Observem com, en el dia a dia, va esdevenint un innocu adjectiu qualificatiu. En canvi el substantiu i el verb, allò que compta de veritat, s’han instal·lat en l’autonomisme pragmàtic.

No tant per la pandèmia com perquè el partit que presideix el govern de la Generalitat no està disposat a patir més garrotades, més exili, més presó, més multes i més inhabilitacions. I té tota la lògica del món. No són temps per a la lírica.

Ni temps d’heroismes cruents revolucionaris, sinó de traure el màxim profit del que permet l’Estatut i una mica més si escau que a Madrid necessiten els vots d’ERC. És la prosa de la vida que deia Santiago Rusiñol, la crua realitat que el 52% d’independentisme del Parlament és un pur miratge. Avui per avui, doncs, l’únic argument possible d’aquest independentisme només de boca és que el bon govern de Catalunya animi una majoria absolutíssima de catalans i catalanes a anar més enllà dels límits actuals.

El dia en què la utopia es faci realitat: quan el 80 o millor el 90% de la ciutadania de Catalunya voti els partits que s’adjectiven independentistes. En conseqüència també té tota la lògica del món que fins aleshores no cal que se’ns maregi més amb independències que no se les espera fins al dia del judici final.