La prova

En alguns països per exercir algun càrrec polític de rellevància (alcalde, diputat, senador) has de superar una prova. Vist el nivell cultural i la misèrrima humanitat que demostren alguns dels polítics, sobretot els conservadors precisament i els ultramuntans extremistes, creiem que és absolutament necessari que se’n legislin urgentment les condicions, les característiques i els criteris de correcció. Hi estarien obligats tots els electes. Una part de la prova hauria de consistir inexcusablement a fer una redacció a mà que no sobrepassés el foli i mig sobre la diversitat lingüística, cultural i social de les nostres societats. Evidentment en castellà o, per als qui no sàpiguen que vol dir el mateix, en espanyol estàndard. Una segona prova consistiria en un exercici de comprensió lectora. En una altra caldria resoldre uns problemes matemàtics del nivell de quart d’ESO. Hi afegiríem unes preguntes de cultura general. I una darrera de llengua estrangera, preferentment d’anglès. Les llistes dels suspensos i els aprovats es publicarien al BOE. Òbviament, els que no haguessin arribat al cinc no podrien exercir el càrrec. Podrien recuperar només una vegada en una de les properes convocatòries electorals. L’aprovat només serviria per a dues legislatures, per bé que esgotada la primera, si hom volia continuar en el càrrec, caldria que fos avaluat positivament. En cas d’empat meritaria, almenys, haver estat avaluat favorablement les vegades que hom hauria exercit el càrrec o la representació. Evidentment, també, el domini d’alguna de les llengües altres que l’espanyol, d’Espanya. I haver prestat serveis humanitaris en alguna ONG acreditada per la Unesco. No sabem del cert si amb l’examen evitaríem que es colessin en la política personatges tant o més mentiders que en Calça, més incultes que una somera sorda, més tòxics i sulfurosos que l’àcid sulfhídric, més aprofitats, murris i vividors que una rabosa panxacontenta, tan falsos com el cartó pedra, més immorals, cínics i mafiosos que Al Capone o més primitius que els australopitecs, com els que campen, en nom d’una ciutadania, per dir-ho d’alguna manera, encara més limitada i idiotitzada que tots aquells. Però sí que algun efecte faria en la consciència de la gent corrent, saber objectivament qui és digne i qui no de ser un servidor públic i representar la sobirania popular.