Privilegis

Resulta que pràcticament només els interessats i el secretari general sabien que els funcionaris del Parlament de Catalunya podien cobrar sense anar a treballar a partir dels seixanta anys. Quan s’esventen aquests privilegis que a la gent normaleta els resulten immorals, ja se sap que no apareix ningú que es responsabilitzi de res. Al capdavall es tracta de condicions pactades entre les parts i ningú les havia denunciat públicament fins fa quatre dies. Si algú encara no sabia gran cosa de la hipocresia catalanesca, en aquest fet pot trobar un gran exemple. El que fa estremir i tot seguit fer-te pixar de riure és que, denunciat el cas, aquest i possiblement tots els que vindran, comencin a aparèixer els moralistes més hipòcrites del món amb la bandera de la regeneració ètica de la democràcia i bla, bla, bla. Ah!, i tot plegat passa davant els morros de la Llei de Transparència, accés a la informació pública i bon govern, aprovada pel nostre Parlament el 2014. Preguntin als periodistes que han aixecat la manta com els ha costat obtenir informació! Tenim una transparència amb tants filtres, tants laberints, tanta protecció de dades, tant de l’etern “torni vostè demà”, que, al final, sembla més una llei de secrets que no de transparència.

El que té de bo aquest descobriment és que: 1. Predisposa a continuar estirant el fil de la madeixa d’opacitats i privilegis polítics (així hem sabut que a la Sindicatura de Comptes passa si fa no fa el mateix o que es cobren dietes d’assistència a les comissions telemàtiques) i descobrir l’oasi de les misèries de la política autonomista. 2. Obliga els partits a fer un exhaustiu examen de consciència, una profunda revisió de llurs normes ètiques i comportaments morals i a renegar en públic del vici de la hipocresia. I 3. Ens força a nosaltres, els votants, i a la societat civil en general, a exigir severament que o aquest estat de coses canvia o ho enviarem definitivament tot a pastar fang. Bona part de la ciutadania, la que creu en una Catalunya que es pot valdre per si mateixa, està decebuda, molt desencantada. Per gestionar pandèmies, atendre i resoldre necessitats i problemes quotidians i vetllar perquè rutlli la cultura, l’economia, l’educació i tot el que calgui no cal tanta infraestructura política: el joc no paga la candela. O el que és el mateix: “Para este viaje no hacían falta alforjas.”.