Elogi de Jean Beaudrillard

Un dels més lúcids pensadors de la contemporaneïtat, de la nostra postmodernitat, i que millor m’ha ajudat a entendre les nostres miserables contradiccions, ha estat el sociòleg Jean Beaudrillard, l’anomenat “pensador del buit”, mort el 2007. En els seus llibres, a més a més d’una dissecció brutal del cinisme moral en què s’han instal·lat els sistemes de control i de representació dels poders en el nostre dia a dia, cinisme que es comporta com una trituradora de la raó il·lustrada, la seua idea de simulacre és d’una clarividència paorosa. La idea del futur que la tecnologia està projectant en la nostra consciència i imaginari està ens està conduint a no saber distingir què és real i què és virtual: “Aquest paradigma del subjecte sense objecte, del subjecte sense l’altre, es descobreix en tot el que ha perdut la seua ombra i s’ha tornat transparent a si mateix [...]; efectes sense causes, temps sense memòria, esclaus sense amo.” Sí, avui, ara mateix, sabem que hi ha científics que treballen en projectes de transhumanització.

Quan es començava a generalitzar, a finals dels setanta, el concepte de globalització, fenomen que ara tothom accepta sense remei, el pensador matisava: “Globalització i universalitat són excloents. Mentre a la globalització pertanyen la tècnica, el mercat, el turisme, i la informació, a la universalitat li corresponen els valors, els drets humans, les llibertats, la cultura i la democràcia.” Aquests dies terribles de la guerra a Ucraïna se’ns fa present amb més contundència que mai el que escrivia el 1998: “La mateixa realitat ha estat consumida per l’excés de producció de la pròpia realitat, negant així l’existència de la veritable realitat. El que la societat busca a través de la producció i la sobreproducció és la restauració del real que se li escapa.

És per això que la producció contemporània material és en si mateixa hiperreal. Aquesta il·lusió de realitat per un excés de realitat i aquesta immediatesa en la retransmissió de la producció dels fets converteixen la guerra, el terror, en espectacle, en un simulacre com si estiguéssim davant una pel·lícula.” És possible que “hàgim caigut en el pànic immoral de la indiferenciació, de la confusió de tots els criteris”? Ens queda el refugi del narcisisme, de l’ascetisme cínic, i per compensar una regulada solidaritat redemptora.