Monarquia o república?

La República com a sistema de govern no és necessàriament la panacea als nostres mals. La república de Corea del Nord o la de Putin no tenen res a veure amb la república italiana ni aquesta ni aquelles amb la nord-americana. El fet que la ciutadania pugui elegir la prefectura de l’Estat no és una solució màgica que perfeccioni la democràcia.

El cesarisme, l’autocràcia, el despotisme, la dictadura, abans i en el present, existeixen tant en repúbliques com en regnes. Pel que s’ha, escrit Jaume I va ser un bon comte-rei, Marc Aureli un bon emperador, i pel que he pogut sentir Obama ha estat un bon president. El que vull dir és que jo vull votar.

Votar-ho tot i saber-ho tot dels qui governen amb la majoria dels nostres vots. Auditar-ne la gestió periòdicament i al final del mandat que facin retiment de comptes i ja decidirem si els fem confiança una altra vegada. Que ens governin els millors i que en puguem avaluar currículum, trajectòria professional i social i el contingut d’un obligatori contracte-compromís d’exercici de bones pràctiques.

Ni clans ni sagues ni corones ni elegits per Nostre Senyor. Com que darrerament s’han difuminat del tot els límits entre la veritat i la mentida i s’ha normalitzat que qualsevol mitjà és vàlid per aconseguir una finalitat, és molt difícil de saber si els qui governen espien o són espiats, si negocien o ho fan veure. O si les estructures d’estat que coneixem són o no són només una aparença, un simulacre, perquè el que és real són les xarxes fosques de poder que controlen el diner i la violència.

Tal com veiem que se succeeixen les coses, posicionar-se a favor de regne o república és un mer passatemps. Tant per als qui es creuen tot el que diuen els seus com els qui desconfien de tot i de tothom qui es dedica a la política. Les rates del deep state sobreviurien a una explosió atòmica.

I a la superfície d’aquest estat ocult, n’hi ha un altre de paral·lel tan visible com el que veiem que ens governa. A aquest estat paral·lel, hi pertanyen i se’n vanten els qui, tot estarrufant-se d’hiperespanyolitat, tenen els seus patrimonis en paradisos fiscals i en entramats empresarials que els solen dissenyar precisament els números una de les més prestigioses escoles de negocis. Mentrestant, els qui no pintem res, anirem jugant a endevinar quin dia torna l’emèrit i qui espia a qui.