La repressió subtil

A l’independentisme (com a qualsevol altra aberració política) no se’l combat a base de garrotades ni bombardejant-lo des de Montjuïc. Normalment com més violència física hi apliques més l’excites. Amb les noves tecnologies informàtiques i amb la col·laboració eficient dels mèdia i la subsegüent, si escau, dels tribunals, avui dia es poden fer caure imperis, es pot distòrcer el vot de la ciutadania i es pot, fins i tot, fer dir i escriure missatges que l’emissor mai no ha pronunciat ni escrit. Com la cosa més normal del món, qui et vol mal et pot fer arribar un míssil quan estàs sopant tranquil·lament a casa. Els míssils, però, són cars, si més no tant com el Pegasus. I seria considerada una acció desproporcionada, a part que sobrevaloraries l’enemic. En canvi, amb els programaris espia i amb el suport de polis corruptes pots desarmar qualsevol enemic sense que se n’adoni fins que al cap del temps en noti les conseqüències. Al cap d’un temps, quan una determinada premsa comença d’esbombar informes falsos, la policia s’afanya a escorcollar casa teua i et van arribant citacions judicials, et cauen condemnes, i tota una trama de despropòsits s’encadenen en la teua vida, t’adones que ja estàs perdut i com aquell que diu immobilitzat amb la cadena del penat a morir civilment i políticament. I quan et penses que ja has pagat pels teus pecats, aleshores apareix el Tribunal de Comptes per rematar-te. L’Estat ha de demostrar que no pot donar el braç a tòrcer davant cap mena d’embat independentista per més democràtic i pacífic que sigui. Ni quatre romàntics, encara que siguin quatre-cents o dos milions d’idealistes, no poden esperar que l’Estat s’avingui algun dia a parlar, a raonar, a negociar, sobre la independència de Catalunya. Ni sobre un referèndum d’autodeterminació. S’ha dit per activa i per passiva que la unitat d’Espanya està per sobre de la Constitució i de la democràcia i dels drets fonamentals. I resumint, amb el PSOE governant ens passa, entre altres, allò que deia Maquiavel: 1. La promesa donada fou una necessitat del passat; la paraula trencada és una necessitat del present. 2. És de gran importància disfressar les pròpies inclinacions i desenvolupar bé el paper d’hipòcrita. I 3. La pàtria s’ha de defensar sempre amb ignomínia o amb glòria. De qualsevol de les dues maneres estarà sempre ben defensada..