El ser

Deia Parmènides: “El ser és el que es pot pensar.” I Descartes: “És quan penso que existeixo.” I va ser Aristòtil, recordo, que va expandir el concepte ontològic cap al terreny de la sociologia a l’afirmar que el ser (humà) no era sinó un animal polític. En el sentit que per necessitat ha de viure en comunitat. Necessita la polis, malgrat que visqui sol en un llogaret perdut entre boscatges (com més serem més riurem). Kant hi sumà el realisme pràctic. Deia que ser és fer. Ser no és tenir materialitats, sinó consciència d’existir. I precisament d’allò (els fenòmens) que experimenta la consciència, Husserl, en digué fenomenologia. Ja tenim, doncs, l’equació: som perquè pensem i poden pensar-nos els congèneres, perquè som subjectes i ens expandim en els objectes i en les accions que fem. I després s’han popularitzat els eslògans de l’estil: som el que i com mengem, som el que desitgem i com ho desitgem, som segons el nostre entorn i com ens hi adaptem. Però amb la modernitat i les crisis d’identitat, i Freud, la idea del ser s’ha complicat molt i hem tornat al Plató que deia que va dir Sòcrates: “Jo només sé que no sé res.” I amb la postmodernitat, qui més qui menys, viu en aquesta incertesa, en l’entropia, i procura dissimular-la, apaivagar-la amb el simulacre, el fingiment. Amb fer veure que som el que no som. L’existencialisme ens va posar davant els nassos que el ser conté paradoxalment el no-res, el no-ser. Al segle XIV, el poeta Pere March, pare del sublim Ausiàs, ja escrivia: “Així que hom naix comença de morir.” I la física (i la física quàntica per complicar-ho encara més) ens va explicar que no som res fora de l’espai i el temps i llurs interaccions. I la psiquiatria ens ha descrit les malalties mentals i els trastorns de personalitat. I els telèfons mòbils ens han retrotet al mite a Narcís, jo soc el meu mòbil, el qual em retorna, a través de les xarxes socials, visions de com em veuen els altres. Es té una experiència de realitat, de ser, quan els interlocutors et reconeixen pel que dius, per com ho dius, en el context en què ho dius (d’acord amb Wittgenstein) i pel que calles. També els nostres silencis, quan som interpel·lats, parlen de nosaltres. Per a l’administració, que és per antonomàsia la veritat, som el que ens anomena el registre civil. El número del document d’identitat. I haurem estat el certificat de defunció.