Els límits

Fa unes setmanes, en un programa de TV3 d’una certa iconoclàstia (hora d’emissió nocturna permet algunes escletxes en el Sistema orwel·lià), un humorista del programa va dir una inconveniència sobre un partit català que té molts diputats al Parlament i que en aquell moment era indispensable perquè s’aprovessin els pressupostos. A les vint-i-quatre hores vam saber que l’havien fulminat amb l’argument que la llibertat d’expressió té unes línies roges que no es poden traspassar i bla, bla, bla. I deduïm que no es poden ultrapassar en el context que sigui, tant si es fa broma com si no se’n fa.

No és la primera vegada ni serà la darrera, perquè els límits de l’humor i de la llibertat d’expressió són, a la pràctica, no els que consten en els manuals d’ètica, sinó en el criteri dels qui controlen els mitjans de comunicació i qualsevol altre espai on s’expressin ja sigui l’humor o qualsevol altra forma de comunicació. Tot i així, aquesta necessitat del poder de dominar tots els ressorts que l’han de sostenir que s’ha de manifestar en tot i per a tot el que afecta la vida les persones, és una qüestió que, amb el nivell d’informació i desinformació imperants, ja no trasbalsa ningú. Ningú s’estranya que, si treballes en organismes públics o amb participació pública (en els privats és de manual), t’has d’autocensurar, t’has d’estirar les orelles, si no vols que te les estirin o, pitjor, et facin desaparèixer o et facin purgar el pecat removent-te a l’arxiu o a l’hemeroteca.

El poder ni és més guapo ni és més llest, sinó, més poderós. Ho és en la mesura, insistim, que es procura que tot el que és possible de fer, de pensar, de sentir i de dir sigui fet, pensat, sentit i dit dintre dels marges que considera adequats i correctes. Té el patrimoni, a part de la violència, de la veritat, de l’ètica, de la correcció i de la imaginació.

Teòricament en democràcia el poder polític, que governant és alhora institucional, burocràtic i tot el que en penja, l’atorga el poble quan vota. Passa, però, que el poble no coneix mai la lletra petita del “contracte”. Com deia aquell, en política, la moral, la virtut és per als que estan a l’oposició.

El poder no entén de sentiments sinó d’interessos i són aquests els que determinen les regles del joc. El canceller alemany K. Adenauer ho resumia així: l’important no és tenir raó, sinó que te la donin.