Òxid de dinitrogen

Una de les virtuts dels períodes electorals, a part, naturalment, de la possibilitat d’exercir un dret democràtic elemental, és que s’insufla en el cos social una mena de gas del riure per l’eufòria que produeixen les promeses que tots i cadascun dels contendents ens proposen. Sol passar en els períodes electorals, però també –fins i tot hi ha irònics que reclamen eleccions cada any– en els preelectorals, quan es materialitzen finalment els compromisos més vistosos, habitualment reservats a obres públiques, que s’havien fet en el període anterior. Quatre anys donen per poc perquè es noti l’acció de govern, quan els euros escassegen, la burocràcia es menja el quadrienni, hi ha discrepàncies en les coalicions que van fer majories i quan l’oposició i els seus correligionaris s’hi atrinxeren en contra i posen en marxa la maquinària judicial. I sobretot i resumint quan els “grans” projectes “estrella”, els que justament il·lusionaren la majoria de votants, costen milions de vegades més de dur-los a la pràctica que no pas enunciar-los en un programa de propaganda electoral o anunciar-los pomposament en un debat televisiu. Tant se val, als votants, com si fóssim nens i nenes a qui regalen unes sabates noves, ens fa gràcia que ens prometin la lluna en un cove. Ens entusiasma. Ens desperta si més no la curiositat o ens trau de l’abúlia o la desgana amb què vivim el dia a dia la política.

L’efecte del gas del riure, del gas eufòric, amb les dosis recomanades per no semblar ximplets, dura el que dura. De manera que, després de la festa democràtica, la majoria de la ciutadania es tornarà a desinflar. Tornarà a instal·lar-se en l’anodinitat quotidiana a l’espera que els venedors de panacees i de licors miraculosos tornin a seduir-nos. Alguns dels candidats ja no seran tan simpàtics amb els desconeguts a qui demanaven el vot. És molt possible que no els trobis mai més als mercats, que ni ocasionalment hi coincideixis passejant pel carrer. Però, com que ja hauríem de saber com funciona aquesta història, sobretot no es deixin arrossegar per la desil·lusió o per la decepció. Perquè, en el fons, com diu Segismundo a La vida es sueño, del prevere Calderón de la Barca: “¿Qué es la vida? Un frenesí./ ¿Qué es la vida? Una ilusión,/ una sombra, una ficción,/ y el mayor bien es pequeño;/ que toda la vida es sueño,/ y los sueños, sueños son.”