El que importa
Els meus veïns em pregunten –com que escric en aquest diari, es pensen que soc periodista– per què tant d’interès informatiu pel cas Daniel Sancho? Abans que pugui respondre, salta el del segon D, ecologista compromès, i aprofita per posar-hi cullerada qüestionant-nos per què no se’ns informa mai de les morts per contaminació de l’aire? Sense solució de continuïtat, la senyora molt informada del cinquè segona, antiga militant del PSUC, critica que es gasti tant de temps parlant dels flirtejos de la casa reial i, en canvi, tan poc, segons diu l’INE (el nou veí de l’escala interromp preguntant què vol dir INE) –Instituto Nacional de Estadística, respon la senyora–, del suïcidi, la principal causa de mort no natural a Espanya. I ens interpel·la: “Saben vostès què s’està fent per evitar-lo més enllà del telèfon d’ajuda?” L’ecologista sembla que el vol respondre però continua amb les seues dèries i ens alerta, amb vehemència, del perill d’extinció de les grans praderies de posidònia de la Mediterrània, de les tortugues, els taurons, el dofí gris, la balena blava, el cavallet de mar i el seny dels catalans. I continua: “Estan al cas de les conclusions de la darrera Conferència de la Dècada dels Oceans celebrada a Barcelona fa quatre dies?” Ningú respon i conclou: “Doncs així estem, ignorant el que és important i distraient-nos amb frivolitats.”
L’assistent que té cura dels dos vellets del primer primera, tot trencant el silenci, pregunta: “Quin peix es pot menjar, si el mar està tan contaminat?” “Senyores i senyors” –intervé finalment el moralista de l’escala, de qui ningú no sap si hi viu sempre o a temporades–, “siguem sincers. El que preocupa és el que ens preocupa a cadascun de nosaltres. La fam al món, les guerres, la contaminació, la sequera, els terratrèmols, arribar a final de mes, la immigració, la corrupció, l’auge de l’extrema dreta o els accidents de trànsit, en general, només ens importen quan ens afecten individualment i sobretot la nostra butxaca i la nostra salut. Està molt bé que siguem socis d’Open Arms o de la Congregació dels Dolors, però en el fons tots plegats som uns individualistes i uns hipòcrites!” Pel que sembla, aquestes paraules han ferit la sensibilitat dels congregats i un darrere l’altre hem fet mutis pel fòrum. Des de la porta algú s’ha dit a si mateix: “Home, i el voluntariat, què?”
