Aquesta meua pobra pàtria
Parafrasejant Torres i Bages (i tot recordant Assaig de càntic en el temple de S. Espriu), una hipòtesi: Catalunya no serà mai independent si no és pobra i buida. Quan sigui una càrrega total per al regne d’Espanya. Quan no generi sinó una indiferència absoluta. Mentre Catalunya sigui l’enveja odiosa d’una mica més de la meitat dels espanyols qualsevol estratègia negociadora i/o reconciliadora no és res més que fer sonar cascavells. El nostre afany de ser els millors en tot ens mata? Ens fa odiosos? És probable que una certa realitat, com l’esperit d’innovar, d’investigar, d’inventar, d’excel·lir en l’esport, de convertir el català en llengua oficial de les institucions europees, de tenir mar i muntanya, d’haver creat la pesseta i d’haver celebrat uns JJOO, hagi generat, des de l’inici de la revolució industrial, la gelosia que no vol dir altra cosa que desitjar el que té l’altre, les atencions que rep l’altre. No sé com se’n diu de l’emoció que és una barreja d’admiració i animadversió, de la mescla de mania i necessitat: ambivalència emocional paranoide? Si Catalunya fos pobra i buidada no interessaria ningú més que els neorurals, el turisme low cost i terratinents descendents dels Cardona, Requesens, Anglesola i Centelles. El problema és que la Catalunya que crispa més de mitja Espanya és un estereotip de Catalunya. Una imatge mental tòpica, fixa. Es dona el cas, paradoxalment, que la Catalunya que molesta, en primera i última instància, és la de la capital i els quatre milions i mig de l’àrea metropolitana expandida, on, oh, ironies de la vida!, viuen més unionistes que separatistes i, fins i tot, que negociacionistes.
Vet aquí que és precisament la resta de Catalunya, allò que en diríem el raval, la perifèria o els afores de la metròpoli, que hauria d’amoïnar Espanya. És la Catalunya que es va despoblant i empobrint, la que encara sap utilitzar el pronom en i diu el compte i no la compte i d’esquena i no d’esquenes, la que lideraria la independència, si mai se n’originés l’ocasió. I ho faria (és una hipòtesi deia a l’inici) justament per equilibrar la nació, per deixar d’anomenar-se territori i rerepaís i per deixar de ser parc temàtic i reserva natural i espiritual. Perquè, finalment, podríem tenir una llei electoral pròpia en què es proclamés que cada vot val el mateix.
