La burocràcia catalana

I tornem a preguntar-nos: tants nivells d’administració a Catalunya són realment necessaris? ¿En què consisteix la seua efectivitat? És obvi que les oficines gestores, els seus funcionaris, essent com són més a prop de la ciutadania, en faciliten els tràmits, potser els humanitzen i àdhuc els personalitzen, però aquesta proximitat i familiaritat no es tradueix en la seua acceleració ni en la seua eficàcia resolutiva. Sobretot perquè les normes i els seus reglaments serveixen tant a una comarca com a una altra (llevat de l’Aran que té la seua especificitat); tant a un municipi com a un altre (excepte Barcelona que té un tracte especial). S’imaginen l’absurditat que cada comarca o municipi es regissin per particularitats normatives i procedimentals? Els problemes de la gestió oficial de la vida quotidiana, atès que la seua burocratització ha arribat a nivells godotians, sí que són rellevants en els micropobles i en els municipis de muntanya. És cert que en aquests casos els Consells Comarcals hi són de gran ajuda tècnica. Però els Consells, en tant que gestories polititzades, només són redistribuïdors finalistes dels euros que els arriben de la Generalitat i les Diputacions. I com aquestes últimes, tampoc no tenen capacitat legislativa. Simplement es dediquen a administrar el que recapten per compte d’altri. Encara avui els micropobles (el 51% dels nostres municipis) esperen que s’aprovi el seu Estatut. I els municipis de muntanya, l’enèsima llei de muntanya. I així anem postergant la racionalització de l’administració i bon govern de Catalunya, que, per cert, no té més de vuit milions d’habitants, tants com la ciutat de Londres o menys que l’àrea metropolitana de París. I parlant de burocràcia i nivells d’administració: què se n’ha fet de la substitució de les Diputacions per les Vegueries, entitats, aquestes, que només ho són de paraula i solament han servit per farcir el nostre petit país de càrrecs polítics i de representació simbòlica del govern central de la Generalitat. De fet, no ha passat altra cosa que el que el Kafka descrivia tan bé en aquesta frase: “Tota revolució s’evapora i deixa enrere només el fanguet d’una nova burocràcia.” Hi ha qüestions peremptòries que els catalans no hem sabut resoldre mai. Una, les normes per elegir els nostres representants i dues, la nostra governança administrativa.