Cultura, política social

“Què significa, en veritat, tenir records?” es pregunta el poeta. I es respon que “no sempre les etapes de la vida s’acaben com els arbres fugen, nets, al viatger...”, i és que, certament, la vida són etapes que es viuen en ritmes diferents. Quan ens fem grans, aquest ritme s’alenteix i gaudim de tota una altra manera de tot d’allò que fem. Si som productors culturals, per exemple, segurament l’obra es treballa de manera més reposada. I si només en som consumidors, de cultura? On, com i quan ens fem àvids dels diferents llenguatges artístics? Avui, en el món que ens ha tocat de viure, el binomi cultura i mitjans de comunicació ha esdevingut inseparable, i és que més enllà de ser transmissors de continguts informatius, els mitjans són uns agents culturals de primer ordre, tant en generació de llenguatges i continguts com en la seva transmissió. Si convenim que cal considerar les polítiques culturals com a polítiques socials, no ho és menys, de cert, que els mitjans públics, sobretot els audiovisuals, tenen l’obligació de programar cultura pensant també en aquell consumidor que per edat ja no pot gaudir del directe de les novetats de la cartellera del cinema, del teatre, dels auditoris o dels teatres d’òpera. La participació de la gent gran amb la lectura és més còmoda perquè el llibre és més accessible, per bé que tot i tenir ben cobert el mapa bibliotecari català, ens caldria no permetre que les editorials que descataloguen títols els destruïssin. L’administració podria tenir-hi convenis i adquirir-los per fer-ne distribució entre els casals de gent gran, biblioteques hospitalàries o residències. Espais, aquests, que també hauríem de procurar que, amb totes les condicions que l’obra plàstica o visual exigeix, els seus residents poguessin gaudir d’exposicions. Per tant, tot servei públic té el deure de programar, amb tot el nivell de rigor i de rabiosa actualitat pel que fa als continguts, tot d’activitats culturals per a la gent gran. Però aquest deure de l’administració d’apropar la cultura no eximeix que qui per raó de salut pugui atansar-s’hi, als museus o als teatres, ho faci. I així passa semblantment amb sortides per descobrir patrimoni. Perquè sigui quina sigui l’etapa vital en què vivim la cultura, és innegable que sempre ens aporta.