Referent intel·lectual

Sueca, que hi va néixer l’any 1922 i hi moria el 1992, ha fet de casa seva un espai, l’Espai Joan Fuster, obert a estudiosos, crítics i curiosos de tot el seu fons bibliogràfic, fotogràfic, discogràfic i artístic que ja van tenint catalogat, perquè entre una data i l’altra “s’inclou una vida de treball i de reflexió, milers d’hores dedicades a la cultura” en tots els seus llenguatges. I és que excepcional com era, Francesc Pérez Moragón, molt encertadament, diu que “el fenomen Fuster guarda encara moltes preguntes per a les quals s’ha de buscar resposta”. Els seus, de llibres, i els molts i molts que va llegir aquell que tinc per l’intel·lectual més important que ha donat la cultura catalana del segle XX, hi són per poder ser consultats. Tot un conjunt d’obra que és el resultat, com la del seu admirat Montaigne, de reflexionar sobre la condició humana en aquesta rabiosa contemporaneïtat, però també d’haver dedicat tota la vida a l’estudi sobre la història cultural i lingüística dels Països Catalans. Desenes de llibres i centenars d’articles que han esdevingut decisius en la “conformació de les idees al País Valencià fins als nostres dies”.

La Casa Joan Fuster ens el presenta en una visió, de moment, potser encara sintètica, perquè em deia dimarts el president Ximo Puig, després de felicitar-lo per l’obertura, que Fuster és com un iceberg. Sintètica però sense limitar-nos ni a les interpretacions alienes ni als judicis interessats. I és que si tota la vida i tota l’obra fusterianes haguessin de quedar reduïdes a una sola formulació, parlaríem d’una invitació d’un examen lliure de les idees i dels fets. Sempre, però, tal i com feia la seva intel·ligència, després d’una informació individual i rigorosa. Entre els molts Joan Fuster, hi trobem, també, aquell que ens deia que l’intel·lectual ni ha d’apartar-se de la política ni de jutjar-la des de lluny. Ha de prendre partit, però no ha de ser pres pel partit, si és que vol exercir l’ofici de reflexionar en veu altra sobre la realitat. Quanta raó! I amb aquesta seva raó és que deia que “si no volem deixar de ser un poble, ja està bé que alcem crits i banderes, però serà més útil que siguem conseqüents els dies de cada dia”. S’allunyava poc de casa. Tan poc com podia. Però s’ha fet immortal absent.