Un honor

escrivia

Gemma Pasqual, i hi convinc, que Isabel-Clara Simó té el somriure més revolucionari de les lletres catalanes. Alcoiana com Ovidi Montllor i com l’estimat Toni Miró, el més que merescut reconeixement amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a aquesta dona estic del tot convençuda que no és només per la quantitat i per la qualitat d’obra literària, sinó també per tota la seva trajectòria cívica. No és pas per impressionar que en el seu parlament d’agraïment al premi al Palau de la Música recomanés el Sapere aude d’una de les Epístoles d’Horaci. Ella, una dona que ha tingut tota la vida el valor de fer servir les seves habilitats de pensar. Una vida, la seva, dedicada a la literatura. Tant, que en més d’una ocasió ha manifestat que no concebia un dia sense escriure. Que era, per a ella, un dia perdut. I els seus llibres destil·len, tots, la fermesa de les seves conviccions. A T’imagines una vida sense ell?, la dualitat entre el bé i el mal, jutjada en defensa pròpia davant d’una dignitat arrabassada per causa de violència domèstica, hi és tractada no pas amb adjectivació tova ni amb agressivitat lèxica, sinó amb la seducció argumental d’aquelles veus que saben dominar. Isabel-Clara Simó ha dedicat, també, tota la vida a lluitar per la independència de Catalunya des de la unitat dels Països Catalans. ¿I com el viu i com el veu aquest trànsit que ens hi ha de conduir, cap a l’emancipació nacional? Expectant, diria. Manifestava en una entrevista recent la seva angoixa perquè tot plegat no ens porti cap a una destrucció de nosaltres mateixos si ens resignem. I posa com a exemple com es va aconseguir el vot de les dones. I com es va aconseguir? Doncs anant contra totes les legislacions. Defensa que el poder és conseqüència del voler, i diu, literalment, que el seu problema “és que no estic segura que ho vulguem. El meu problema és que si aconseguim el referèndum, que no l’aconseguirem, crec que el perdríem”. Constata, alhora, que si la crida del poble de Catalunya només és emotiva, “no s’aguanta”. I per reforçar aquesta seva argumentació se serveix de Joan Fuster quan ens recomana “menys banderes, menys visques i menys himnes.” Però que si debò volem ser lliures, emparats per la legalitat, ho serem. Però només si ho volem de bon de veres.