Òmnium, ANC i AMI, ai

El ‘sí’ a un estat independent en “forma” de república és el que defensen les entitats que van mantenint les convocatòries d’actes massius perquè no es refredin els ànims. Un sí perquè volem un país nou. Un sí, de fet, perquè només és qüestió de decidir qui volem que la tingui, la sobirania, nosaltres o Espanya.

Diumenge, als peus del MNAC, hi va tornar a haver convocatòria, i Pep Guardiola va ser el convidat a llegir un manifest per a la lectura del qual es va servir de tres llengües: el català, l’espanyol i l’anglès. Un país també són les seves llengües, i, en aquest, de país, hi vivim una triple oficialitat lingüística: català, occità i espanyol.

¿No hi va pensar ningú que calia incloure-hi la llengua d’Aran? ¿De debò que només hi va tenir sensibilitat Julià de Jòdar, però no els convocants? L’occità és llengua oficial a tot Catalunya, no només a la Val d’Aran, des de l’any 2010, i aquesta oficialitat protegeix la llengua per prestigiar-la i per aconseguir la seva normalitat d’ús, perquè sigui usada per tothom tothora.

Una llei de llengua només té sentit quan de la de llengua de què es tracti cal normalitzar-ne l’ús social perquè vol dir que en té una altra que li és hegemònica “per raons de classe, de prepotència administrativa i per raons de mercat”, que deia Joan Fuster de l’espanyol respecte del català. L’occità d’Aran necessitava protecció legal perquè viu, a més de l’hegemonia del català, la de l’espanyol i la del francès, raó per la qual és que sense una escolarització en la llengua del país, un corpus bibliogràfic i uns mitjans audiovisuals, als parlants se’ls feia difícil excel·lir en competència lingüística sense eines per servir-se’n.

No va ser una llei políticament fàcil, la Llei de l’occità, aranès a l’Aran, però ens en vam sortir. Una vegada aprovada, cal aplicar una política lingüística adequada que faci créixer la consciència i la sensibilitat cap al valor patrimonial amb què s’expressen els sentiments i les emocions. Tanben es deth país nau que volem.

Perquè “si no volem deixar de ser un poble, ja està bé que alcem crits i banderes, però serà més útil que siguem conseqüents els dies de cada dia”, que també deia l’enyorat Fuster. Catalunya no pot tractar Aran com Espanya tracta Catalunya. O no volíem ser un país nou?