Perquè sí o perquè no

Deia dimarts el director d’aquest rotatiu en el seu espai diari, arran de la trobada del president Puigdemont i Xavier Domènech per parlar del referèndum, que potser ja “seria convenient començar a anomenar cada cosa pel seu nom”. Quanta raó!

A tres mesos de la data fixada per votar un referèndum d’autodeterminació amb resultat vinculant –¿perquè és d’això de què es tracta el dia 1 d’octubre i no pas “d’anar una mica més enllà del 9-N”, oi?–, ens trobem que els uns ens diuen que, com Macron, tot en marxa; d’altres, que ja voldrien ser l’endemà, d’aquest dia 1, per haver passat el desassossec –jo m’hi quedo, amb Pessoa–; els de més enllà, que no votarem, que el govern ho sap i a algú ja li va bé per preparar campanya per a unes eleccions al Parlament desembarcant amb el victimisme, però que ningú no vol ser el primer a reconèixer-ho.

Entre tot això, antics membres de CiU que es reconeixen no independentistes creen noves formacions enyorats d’aquest espai de dreta nacional que volen, per a Catalunya respecte d’Espanya, el que és Baviera per a Alemanya.

Amb aquesta arquitectura de partits, i de mitjans també posicionats, perquè qui mana de debò són les empreses mediàtiques i el capital, la campanya per al referèndum sembla ser que ja ha arrencat. Però és clar, quan d’autodeterminar-nos és del que es tracta, la campanya que esperem no és pas d’escoltar sobre la cultura, l’agricultura o l’FP a la futura República catalana, per exemple.

El que volen saber tant els partidaris del sí –convençuts sense campanya– com els del no, però sobretot els indecisos, és com articularem el banc nacional, quin deute ens emportarem si guanya el sí i com afectarà de manera immediata en els nostres impostos o com quedarà la nostra arquitectura institucional. Què passarà, per exemple, amb l’organigrama territorial? I amb les quatre Diputacions? I respecte als Tractats internacionals?

És de tot això de què deu tractar la Llei de transitorietat jurídica, que, sorprenentment en una tramitació de llei, desconeixem encara de la Cambra que té la sobirania popular. La campanya per a un referèndum que planteja un trencament amb l’Estat no pot haver començat sense explicar-nos aquest contingut legal.

Si va de debò, no és qualsevol cosa, una secessió. El país que voldrem vindrà després.