'Leridanismo', no

Perquè l’alcalde i el rector no es manifestin obertament independentistes, i perquè el consell de govern de la UdL vota no adherir-se al Pacte Nacional pel Referèndum –de fet, no és el Claustre on és representada tota la comunitat universitària per a una tal votació?–, ¿per això hem de fer reviure el terme leridanismo? Lleida no la viu, la ideologia que practicava el “Caliu ilerdenc”, l’aparell franquista local com a resposta al republicanisme catalanista popular. ¿I per què hauríem de fer reviure el “ni catalana ni aragonesa, Lérida es leridana”?

No es poden comparar aquestes dues realitats. Perquè en el context d’avui les decisions es prenen democràticament, exercint el dret de vot. Tota una altra cosa és que se’ns faci difícil que un dels diputats més catalanistes del PSC, aquell que va plantar cara al costat d’Antoni Castells, Marina Geli o Joan Ignasi Elena, ara es trobi amb un PSC d’obediència més espanyola que no pas catalana, i amb un equip de govern municipal, i el grup que li dóna suport, potser lligat de mans i peus per un altre, de grup municipal, nascut amb catalanofòbia no gens dissimulada; i que manifesti, també, actituds que costa que li justifiquen les seves idees de catalanisme democràtic i que les vulgui defensar argumentant fractura de pau social.

Se’ns pot fer incomprensible, però la democràcia obliga a respectar la diversitat d’accions, opinions i actituds. I el ciutadà és a les urnes on passa comptes. I per molt que ens dolgui aquesta nostra situació perquè la majoria d’Universitats catalanes se sumen al Pacte, que alcaldes com el de Tarragona, que governa amb el PP i amb Unió, actuïn amb més contenció, potser ens cal immiscir-nos en una anàlisi més profunda, tal i com destacava Miquel Andreu, sobre la sociologia de la ciutat i de la demarcació.

Potser ens caldria analitzar les actuacions polítiques per mantenir el poder, els uns de la ciutat i els altres del territori. I com actuen els grups polítics en aliances de forces en totes dues institucions de govern. A les quals s’hi arriba pel vot directe ciutadà en l’una i indirecte en l’altra. Per tant, fem que l’expressió del desconcert sigui sòbria, i no esbombem que “Lérida no es catalana en grado máximo” com deia Eduardo Aunós. Que no és això. Ni llavors ni ara.