Cap a l'1 d'octubre

El caos de l’aeroport evidencia la deixadesa del govern de l’Estat a Catalunya, certament; però també la manca de competències del de la Generalitat per poder actuar; i aquesta dicotomia és la que ha convençut una part important de la ciutadania a posicionar-se a favor de la independència.

Aquesta setmana, que obre curs polític després del breu parèntesi de vacances institucionals, emprenem ruta cap a l’1 d’octubre. Una ruta que, tot i que la sabem plena de revolts, a una part de l’independentisme i també del govern espanyol els sembla que el xoc de trens els beneficiaria.

Els uns perquè consideren que arribar a la confrontació és l’única manera de fer reaccionar Europa, i, als altres, els deu semblar que servint-se de la via repressiva –sense l’ús de la força– impossibilitarien la capacitat que pogués tenir l’independentisme –si la tingués– d’imposar-se unilateralment.

Un xoc de trens ens traslladaria a unes eleccions al Parlament a final d’any. Però compte, seria una convocatòria electoral no gens exempta de greus ferides obertes, d’humiliació no gens dissimulada i de ressentiment venjatiu. La política és un joc d’interessos no per al benefici personal, sinó per al benestar col·lectiu. I la força de l’independentisme, empesa per la societat civil, ha obligat la classe política per a una inversió de futur. Preveure un xoc de trens és la conseqüència de no haver volgut resoldre políticament el problema polític que Catalunya planteja, des de fa cinc anys, a l’Estat.

Servir-se de l’immobilisme, de voler creure que això de l’independentisme aniria perdent força, de transferir les responsabilitats als tribunals, d’enviar-nos fiscals i, ara, la guàrdia civil no ha fet altra cosa que estimular una resposta favorable a la causa del referèndum, perquè el president Puigdemont, que hi creu per convenciment ideològic, en una Catalunya independent, lliure i sobirana, no s’ha arronsat.

Aquesta seva actitud, la de tirar endavant el clam ciutadà, és el que ha fet que l’independentisme sigui, aquí, el projecte polític amb més suport. I malgrat que Rajoy ja ho ha fet, de tancar la via política, Carles Puigdemont la manté oberta, la porta del diàleg, conscient, segurament, que la nostra debilitat en una situació de xoc és gran. Però ell, valent, ens transmet coratge.