Vallverdú & Pàmias

D’ironia fina, elegant, prudent i sàvia, home de yes, please; no, thanks, Josep Vallverdú ha tingut sempre aquella cosa de gentleman proper en la distància. Només en conec un altre. Pocs escriptors com ell dominen l’ofici de la llengua amb tanta destresa en tots i cadascun dels seus registres; i a un tal domini, el fet de ser un molt bon traductor hi deu haver ajudat, segurament, i molt. Obert en el com, el jo de l’autor havia estat, alhora, tancat sempre en el que fins a la publicació de De signe cranc, que sorprenia doblement propis i estranys. D’una banda, perquè ens presentava una estructura fins ara desconeguda en Vallverdú: el vers. D’una altra, perquè ens oferia, en conseqüència, “la memòria emotiva de l’home-íntim pensant-se” tal com ens ho fa notar Carles Duarte a la carta pròleg que els acompanya, els versos. De fet, ja a Indíbil i la boira Vallverdú comença a fer coincidir el “jo” literari amb el “jo” personal, per bé que a la trilogia que es clou amb Desmudat i a les golfes, els tres llibres més de records que de memòries, Vallverdú parla d’ell, però no parla ell. Hi ha record perquè hi ha memòria, però memorialístics o de records, en aquests llibres el jo de l’autor ja comença a desprendre’s d’aquell no gosar parlar d’ell mateix.

Ara bé, en el relat en prosa les emocions més íntimes encara quedaven, volgudament, del tot dissimulades, i no ha estat fins a servir-se obertament de la poesia, produïda tot al llarg de més de cinquanta anys, quan decideix deixar-nos compartir el relat dels afectes. Ens colpirà amb Argila, una poesia bastida de realitats i descriptiva d’experiències, d’una vida confessada pel dol de la mort d’un amor passat per sempre i del nou que n’arriba, que, “saborós de vida”, obrirà amb cançons de pandero Ronda de boires. Perquè per a Vallverdú, com per a Jordi Pàmias, ell sí, conegut sobretot com a poeta, febrilment minuciós, com ho era per a Rilke, la poesia no és cosa de sentiments, sinó d’experiències. Per això, a proposta de Pagès editors, aquesta propera edició de la Setmana del llibre en català retrà homenatge, alhora, a la trajectòria poètica altament consolidada de Jordi Pàmias i a la sorprenent de Josep Vallverdú. Tots dos, de sòlida arquitectura. En un més que merescut reconeixement.