Preu polític

Les tenim encara ben presents, les imatges dels inculpats per la seva implicació en el 9-N, aquell procés participatiu que no tenia transcendència altra que la curiositat de saber quants ens mobilitzàvem. Sembla ser que Madrid va permetre la consulta amb la condició que no se’n donés resultats. Però com que el resultat de voler-lo, un estat independent, lliure i sobirà, va ser prou destacat, el president Mas i la vicepresidenta Ortega ens el van compartir. A Madrid no els va agradar. No que el fessin públic, que segurament, tampoc; no els va agradar saber els molts de catalans que, només en una consulta que no obligava a res, es van posicionar a favor de la secessió. I com que es van sentir pregonament traïts, va arribar el càstig. Però com que el govern Rajoy no vol ni acarar ni resoldre políticament els problemes polítics, els deriven a l’alta magistratura sempre sota el nom de la sacrosanta Constitució, aquella a la qual molts dels responsables polítics de les seves files no hi van donar suport perquè no en venien, d’una tradició democràtica. El seu, de règim, era tot un altre. Ara potser volen demostrar que han canviat d’opinió, però ja ho deia Josep Pla, que en un poble val més no tenir cap idea que canviar d’opinió, perquè això darrer no ho perdonen ni els amics. Si ara, doncs, és de demòcrates que porten les dues caretes, la de la normalitat per sobreviure i la de l’excepcionalitat per sobresortir, ¿per què no la permeten, la grandesa de la democràcia? ¿Per què penalitzen els polítics catalans per demòcrates quan s’han negat al diàleg que ha demanat insistentment el govern de la Generalitat en la persona del seu president? ¿I per què hi accedeix l’Alt Tribunal, a fer la feina de l’arrogància política que se serveix de la moral del poder, aquella que es pensa que el poder vol dir el dret? Que potser els sembla que aquest país els deixarà a l’estacada, els seus dirigents? Pagarem el preu polític amb què ens penalitzin, perquè ja ho sabem, que en un judici no es tracta només d’aplicar la llei, sinó de carregar amb les culpes; però no ens aturaran. Amenacen per acovardir sense preveure que el problema de debò el tindran si ens les impossibiliten, les urnes. I tindran un gran problema. Però el nostre, no ho serà, un fracàs triomfal. Sort, encerts i èxits!