Goig sense alegria

Que el president Puigdemont, des del dia primer, ha donat efectes de solvència és innegable. Tanta, que ha creat lideratge més enllà del propi partit. Fins i tot davant del molt d’escepticisme del qual sempre va donar paraula que la votaríem, l’autodeterminació. I, amb unes condicions extremes, la vam votar. És de resultes d’aquell resultat, malgrat els més de 700.000 vots requisats, que Catalunya es guanyava el dret a ser un estat independent proclamat pel Parlament atenent l’articulat de la Llei del referèndum. Però abans de ser convocat, aquell Ple ja era anul·lat; i és llavors quan el president se serveix de la sol·licitud de compareixença. Dimarts. Catalunya i el món, expectants. I amb la solemne naturalitat que li és pròpia, al Carles Puigdemont president, deia, literalment, “assumeixo el mandat del poble que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de República”, amb una adversativa que emplaçava, ipso facto, el Parlament perquè en suspengués els efectes, de la independència, per forçar diàleg amb Madrid a través de la mediació. Però sine die. És a dir, el govern feia un dilata. Compte, a la política el temps no li pot córrer com a l’Església! Els efectes suspensius amb temps afegit no poden no tenir termini, perquè llavors el president es troba que el país que es vol lliure per convenciment ideològic pot mirar d’entendre aquesta seva moderació sense compartir-la. Com sembla que ha passat amb les deu diputades a qui se’ls va demanar suport per als pressupostos garantint-los que votarien la República i dimarts una hora abans del ple es queden amb cares de gravetat. Comprensibles. Fins dimarts mantenien l’estabilitat parlamentària.

Si govern, les aliances de JxSí, més el diputat no adscrit han convingut que l’únic mitjà per negociar amb Espanya era deixar amb efectes suspensius el resultat de les urnes, ara que no ens passi allò que tant hem criticat del federalisme del PSC retraient-li el poc creïble que és la seva proposta quan a Espanya, de federalisme, ningú no en parla ni ningú en vol sentir a parlar. El diàleg, en política, és el pas previ a la negociació. Que vol dir prendre decisions. Madrid està instal·lat en el no. Un estat de placidesa que a molts, aquí, potser ja els està bé. Va, omplim de contingut la República que hem guanyat!