Fusterianes

Amb Mònica Terribas, la consellera Fanny Tur i Isabel-Clara Simó, Edicions 3i4 ens ha convidat, a 140 dones que tenim Joan Fuster com a referent, a participar en el llibre Nosaltres les fusterianes, una mirada “calidoscòpica a un dels assagistes europeus més importants del segle XX”. Entre els molts Fuster, m’agrada aquell que diu que “l’intel·lectual ni ha d’apartar-se de la política ni ha de jutjar-la des de lluny. Ha de prendre partit, però no ha de ser pres pel partit, si és que vol exercir l’ofici de reflexionar en veu alta sobre la realitat”. I encara m’agrada més quan ens recomana que “si no volem deixar de ser un poble, ja està bé que alcem crits i banderes, però serà més útil que siguem conseqüents els dies de cada dia”. Dic en el llibre que el pas del temps l’ha convertit en un clàssic imprescindible per les seves sempre lúcides anàlisis i pels seus escrits sobre llengua, aquesta a la qual la política lingüística que apliquen els governs dels Països Catalans, entesos com a nació política, continuen relegant a un franc procés de minorització per “l’obsequiosa predisposició indígena”. I és que, malauradament, encara hi som, avui, en aquell debat de l’any 1981 quan es plantejava sense embuts “el precari present i el problemàtic futur de la llengua catalana”. I no pas per raons, només, dels que arriben, sinó per les actituds, sobretot, dels propis usuaris, poc ambiciosos en competència.

Si un conflicte lingüístic és sempre conseqüència d’un conflicte polític, en una hipotètica legislació obertament favorable a la llengua d’una possible Catalunya independent, ¿no voldria Joan Fuster que s’optés per una política de priorització factual de la del país, de llengua, sense declaracions categòriques en relació amb l’espanyol o amb d’altres, de llengües? ¿No voldria Fuster que s’hi fes constar, en una futura Constitució, que la llengua del país és la catalana, “per defecte”, i que al·legar-ne ignorància no pot ser considerat en cap cas motiu d’indefensió jurídica, administrativa, laboral o educativa, com fa Alemanya? “Per ‘salvar’ el català d’un cap a l’altre de l’àrea lingüística –deia– no hi ha més remei que reclamar dels catalanoparlants una fidelitat plena a la llengua, i en tots els aspectes”. Perquè la llengua és raó d’Estat. Que és al que aspirem!